Disculpin, i si parlem d’immigració?
Els anys vuitanta del segle passat van ser els del mitterrandisme. Mitterrand, aquell personatge amb tics de paó, tocat d’una supèrbia gens justificada. Un suflé inflamat per l’aire que el progressisme europeu meridional li injectava. Tret de la Piràmide del Louvre, d’herència n’ha deixat poca.
La principal ha estat la tècnica d’escampar el políticament correcte per crear tabús i arraconar l’adversari. Aquest mètode –ja utilitzat abans en política– mai s’havia portat al límit amb tanta barra i amb un nivell tan elevat de frivolitat. El resultat ha estat el Front Nacional (FN). No equiparable amb les extremes dretes europees –són totes recents–. L’FN amarga l’existència política francesa des de fa cinquanta anys, però sobretot des del 1986, quan va entrar a l'Assemblea Nacional, i actualment és la segona força al país. Fou una creació genuïna a quatre mans, ideada per Le Pen i engreixada per Mitterrand.
L’estratègia la conec perquè molta gent de l’època (tots francesos, amics i col·legues de feina, la família, etc.) la vèiem aplicar. I ja en aquella època ens temíem el pitjor. De tan pueril sembla mentida. Però és que hem de partir de la base que el progressisme meridional europeu –a diferència del del centre i nord d'Europa, i de l’anglosaxó– és intel·lectualment prim. Un simple i permanent postureig. I com que les seves proclames són mentalment fàcils de metabolitzar –perquè utilitzen el populisme–, aviat s’engreixa l’opinió pública. El cas és que Mitterrand es va dedicar a estigmatitzar tot aquell que intentés parlar de com gestionar la immigració. Quan algú gosava parlar-ne era immediatament arrambat i etiquetat, assimilant-lo a Le Pen. Durant molts anys no es va tocar el tema per a res. Els resultats són coneguts: una immigració molt mal païda per part de tots (també per part dels mateixos immigrants) i un FN que és la segona força política del país.
I si bé aquella atmosfera embafosa ha passat avall a França, aquí, a Catalunya, continua vivíssima –estimulada pels falsos verds, els antidesallotjaments, els pro papers per a tothom, etc.–. Degudament descordada per adaptar-la a un país que beu amb porró i on un dia, no ho oblidem, Lerroux va arrasar a les urnes. Tècniques utilitzades per organitzacions i partits que, sense aportar solucions, dominen una opinió pública degudament infantilitzada per uns mitjans benpensants i tòpicament progressistes. Aleshores, suposo que vostès ho hauran experimentat, vivim amb la por a ser estigmatitzats. La gent no opina el mateix en públic que en privat. Hi ha temes que val més no tocar.
La setmana passada els parlava del desordre de PIB que pateix el país. Un país sense projecte estratègic, ni econòmicament i, com a conseqüència, tampoc socialment. Els països que ens envolten fan plans quadriennals, decennals... Projectes a llarg termini. No pas aquí. Creixem (en volum, només) desordenadament gràcies a allò que vessa al nostre voltant. Sense ordre ni concert. El que ens passa no és fruit, ni de lluny, de les nostres decisions estratègiques. Anem arrossegant els colzes per les parets mentre la mala economia es menja la bona.
I un dels grans temes estratègics i vitals a discutir hauria de ser la immigració. Sense embuts. De papers per a tothom no n’hi haurà, entre altres coses, perquè la població no ho vol i l’economia no ho resisteix. Per tant, deixem d’actuar com si n’hi hagués d’haver. Dit això, quin tipus d’immigració necessitem? Quina ens convé? Quanta gent? Quines quotes? En resum, quin és el pla? Sona cru, certament, però la demografia ha de formar part de la política estratègica d’un país. Fins ara, com ja vaig dir, anem avançant cap a un país low cost. Catalunya crea llocs de treball que només pot cobrir la immigració de baixa qualificació. I si mai és qualificada, aleshores està mal pagada perquè resulta que el salari corresponent no ha estat acceptat per algú altre que ha preferit emigrar de Catalunya. Que el que dic sona malament? Pot ser. Però és real. I la història demostra que la realitat només és malsonant quan en un país s’hi ha instal·lat la censura. Em temo que aquest és el nostre cas.
I ja que parlem de censura. Els mateixos dies que el país es distreia amb el Tech Spirit –que a la Boqueria organitzava interessantíssims tallers sobre l’esferificació d’olives amb anxoves– Huawei anunciava la instal·lació de la seva fàbrica europea (200 milions d’inversió) a França. Sapristi! No es perdin les raons de la companyia [sic]: “Com un dels centres manufacturers més avançats del món, França té una infraestructura industrial madura i un mercat laboral altament format, i la seva posició geogràfica és ideal”. Oi que no n’han sentit a parlar gaire, d’això?
