Doble sentit i sensacions

Hi ha qui té clar què és el que busca. A mi m’interessen moltes coses. L’arquitectura, els edificis, els espais abandonats, els gats, les floretes, els paisatges, les ruïnes del món antic, el nu... Però m’he adonat que el que més faig són imatges de sensacions, la majoria de les quals no tenen ni pretenen cap estètica ni tampoc expliquen res en concret. Simplement necessito atrapar la sensació per recordar-la. Soc conscient que les imatges tenen una falta gairebé total de les normes bàsiques de la fotografia, com ara una bona disposició dels elements amb una llum adequada. Aquest fet, entre companys, el comentem sovint. Precisament perquè és tan obvi, perquè d’una manera inconscient -o conscient- se sap que la recepta amb uns ingredients funciona o no. Tot depèn de l’espai que es deixa o no, del que es talla i com es talla, del que s’enfoca o no, de si està tot controlat, de la intenció i altres aspectes, que poden sorprendre, agradar, molestar...

Però és divertit fer fotografies amb dobles sentits o en les quals no queda gens clar quina ha sigut la principal raó per fer-la, què és què o el que sembla. Com la imatge del costat, feta després de constatar com diverses persones es paraven a mirar una mànega d’incendi sense saber si es podia tractar d’una obra més de Dalí de les que hi havia exposades al seu museu de Figueres. L’encant de la confusió.