Indulteu a Dolors Bassa (i a tots)

Va ser un plaer escoltar l’exconsellera Dolors Bassa a l’entrevista que va concedir al programa FAQS, de TV3, aquest dissabte, per la lucidesa i la claredat del que hi deia. No cal ser ni feminista per adonar-se que ella i Carme Forcadell són les que han rebut el pitjor tractament dins l’aberració que suposa que l’Estat faci presos polítics. El presidi per a dones encara és una anomalia en una Espanya que ve d’una mentalitat en què la dona no estava capacitada ni per delinquir, i en conseqüència els recintes penitenciaris destinats a elles es van anar improvisant sobre la marxa i de qualsevol manera. També per la banda dels mateixos independentistes, és notori que Forcadell i Bassa han rebut menys escalf que els seus companys homes. Ara no és qüestió de fer retrets perquè elles tampoc els fan, però almenys podem consignar la realitat.

Dolors Bassa no va fer cap retret, però va ser honesta i valenta donant el seu parer sobre les actituds i les declaracions d’algunes de les persones amb qui va coincidir al pont de comandament de l’1-O. Em va agradar sentir-li dir que no és correcte afirmar que l’octubre del 2017 va ser un farol o que l’actual taula de diàleg és una enganyifa, que no té sentit proclamar que ho tornarem a fer si no elaborem i aprofundim una mica més en la idea que es vol transmetre, i que ella no té cap voluntat de passar-se trenta anys a presidi per esdevenir president de la Generalitat. No cal dir que d’aquesta manera sortia al pas de Clara Ponsatí, Jordi Cuixart i Oriol Junqueras, cosa que em va semblar sana i necessària, perquè segons qui escoltem sembla que cadascuna d’aquestes persones hagin rebut les Taules de la Llei. I no hauria de caldre afegir tampoc que això no va en detriment del respecte màxim que mereixen també aquestes persones. Però les frases comodí que esdevenen consignes o talismans de les diferents faccions de l’independentisme mereixen (reclamen) matisacions i respostes intel·ligents, i les de Dolors Bassa ho són.

És important que Bassa hagi manifestat la seva nul·la voluntat de ser una màrtir per la pàtria. Per això encoratja els seus també excompanys de la UGT a reclamar per a ella l’indult que han anunciat que reclamaran. Adverteix que, si aquest indult arriba, ella l’acceptarà de seguida. Em sembla magnífic. Ja hem tingut heroïcitats, retòriques enceses i gestos grandiloqüents més que a bastament, per tots els costats possibles. Ja s’ha frivolitzat massa sobre la presó, tant per part del nacionalisme espanyol, que vol fer creure que els presos polítics viuen envoltats de privilegis, com de l’independentisme essencialista, que és capaç de veure’ls com un fre a no se sap què. En un estat com l’espanyol, on els indults els demanen les confraries de penitents per Setmana Santa (i els consells de ministres els signen), l’indult dels presos polítics catalans hauria d’arribar com més aviat millor. Hauria de ser una conseqüència de la taula de diàleg, que cal recordar que només s’ha reunit una vegada, i que està limitada també per les curtes maniobres dels partits del govern català.