Feta la llei, feta la realitat? ¿Recordau que el juliol de l'any 2005, el Govern de les Illes Balears va dictar un decret (86/2005) que establia que tots els alumnes que acabaven 4t d'ESO tenien el nivell B de coneixements de català i els que acabaven 2n de Batxillerat, el C? Ho decidiren perquè sí. No es basaven en estudis que avalassin aquesta decisió; sinó que els pocs estudis aleshores existents aconsellaven de no fer tals homologacions. En aquest cas, que existís una regulació semblant -en tots els sentits- al País Valencià i a Catalunya, els serví d'argument (llàstima que no s'hi mirin quan convé). ¿Què té més? La norma s'aprovà i ara, vuit anys després, es manté en vigor i -la realitat de vegades és caparruda- continua essent un despropòsit clamorós; però la llei és la llei i la realitat s'equivoca.
El dia 10 d'abril passat, un dictamen (32/2013) del Consell Consultiu avalava el TIL, basant-se -entre altres aspectes- en l'argument que, avui dia, ja es podia considerar que la Llei de normalització lingüística havia donat els seus fruits i que la llengua catalana ja havia assolit prou normalitat dins la societat de les Illes Balears, com afirmava el mateix govern. Una opinió realment sorprenent -no és estrany que hi hagués significatius vots particulars de discrepància amb el dictamen. No sols segons els qui considerarien que la normalitat d'una llengua en el territori que li és propi és, per exemple, la que té el portuguès a Porto, el francès a París o el castellà a Toledo, sinó també per als qui es conformarien en situacions molt més precàries de normalitat. És cert -seria més exacte dir que, segons la llei, hauria de ser cert- que no es persegueix ni reprimeix ningú per parlar en català, però això, fent referència a la llengua territorial, no es pot considerar, en cap sentit, normalitat; tothom sap que no es persegueix ningú perquè parli anglès, alemany o francès, a pesar que, aquí, no siguin ni oficials ni territorials. És més, mentre es mantengui el marc que estableix la legislació vigent i el desequilibri lingüístic que en deriva, no es podrà afirmar -responent a la situació real- que el català gaudeixi d'una situació de normalitat ni d'igualtat.
No es pot parlar de normalitat ni d'igualtat, si en el marc estatal que ens engloba hi ha una sola llengua que és l'única oficial en el territori històric que li correspon i cap de les altres pròpies dels altres territoris no poden gaudir d'aquesta exclusivitat. No es pot parlar de normalitat, si les persones que pertanyen a les comunitats lingüístiques minoritàries de l'Estat, a part del coneixement de la seva llengua, estan obligats a conèixer el castellà; mentre que les que són d'aquesta comunitat lingüística amb el coneixement de la seva llengua ja en tenen prou. Ni tampoc se'n pot parlar, de normalitat, si en els territoris lingüístics de parla catalana, basca, gallega o occitana, tots els parlants d'aquestes llengües són, com a mínim, bilingües (hi afegeixen el coneixement de castellà) i en canvi hi ha, en aquests mateixos territoris, castellanoparlants monolingües. No es pot parlar de normalitat si, en el seu propi territori, els parlants d'aquestes llengües no poden desenvolupar ni tan sols totes les seves activitats socials habituals (incloent-hi les relacions amb l'administració i els serveis oberts al públic) en la seva llengua. És evident, per tant, que no es pot parlar que el català ha assolit la normalitat a la societat de les Illes, i sense entrar en els grandiosos desequilibris que s'estableixen en àmbits com les relacions comercials i laborals, la Justícia, l'oferta de lleure i els mitjans de comunicació, els comportaments en les relacions interpersonals... Mentre això sigui així, serà necessari descompensar fortament a favor del català amb la voluntat de reequilibrar la situació. No obstant això, el Govern balear aprova un model escolar basant-se en aquesta flagrant falsedat de la normalitat, fins i tot superada segons el seu parer, que repeteixen molt més que cent vegades perquè arribi a ser presa com a veritat.
Un mestre en el joc de la llei i la tossuda realitat que no s'hi ajusta, sembla ser el ministre Wert, que duu endavant la LOMCE (una llei que ha de solucionar tots els problemes educatius de les escoles) i que ja ha anunciat que, un cop aprovada, abandonarà la política. No fos cosa que s'hagués de responsabilitzar d'aplicar-la. Si no és ell qui l'aplica, quan es demostri que, en lloc d'obrar miracles, incrementa els desastres, sempre podrà dir que és perquè l'apliquen malament.