Tatiana Sisquella, una dona d’èxit

BarcelonaLes cerimònies d'enterrament són tràngols complicats de passar. I, tanmateix, ser-hi és necessari. Són rituals de traspàs que hem fet des de temps immemorials per acostumar-nos una mica més –si és que això és possible– a l'estupor que ens causa la gratuïtat de la mort, que ens pren l'únic que tenim, que és la vida. Assistir-hi és una forma d'homenatjar qui marxa, però també d'acompanyar els que es queden quan de vegades l'únic llenguatge possible és el d'una abraçada. Torno de l'enterrament de la Tati i m'assec davant del teclat. Fa uns mesos que amb la voràgine de feina no aconsegueixo trobar el moment per escriure el meu article a l'ARA, i em reca, perquè m'ho demanen els companys del diari i també els lectors amb qui no sabies que teixies relacions de complicitat. I avui, ara, necessito fer-ho. Des de dijous a la nit, quan pels volts de les onze de la nit va transcendir la notícia de la seva mort, l'explosió d'afecte, de dol i de condol que hem viscut col·lectivament en aquest país petit ens parla de la seva grandesa i del seu llegat. Com es pot morir algú als 35 anys i que no sigui una tragèdia?

El plor de les coses que ens recorda Vinyoli s'ha fet −amb l'exteriorització de dolor que ha comportat la pèrdua de la Tati− ben present: "Plora el temps, plora la vida no viscuda, plora també la vida que hem viscut". El plor de la ràbia i la impotència, el plor, també, de la desesperació de pensar que no calia. Però em sembla important remarcar que sotragades com la d'aquesta pèrdua ens mostren la grandesa de la humanitat, que deu ser això que ens agermana, sobretot en el dolor. Les cares, avui, al cementiri eren llargues, amb mirades carregades de tristesa i ulls plens a vessar de llàgrimes o directament envermellides pel plor, sense vergonyes, sense impostures, amb la naturalitat que ella mateixa concedia a totes les coses de la vida, les grans, però sobretot a les petites. La família, els amics, els companys de feina, coneguts, saludats, directius i representants polítics, tots els que ens hem desplaçat fins a Collserola per donar-li el darrer adéu formàvem part –d'una manera o una altra– de la seva tribu. La Tati tenia moltes tribus perquè era de molta gent. A la Tati li agradava la gent i sabia com connectar-hi. N'és una mostra fefaent la increïble allau de comunicacions que va despertar la notícia de la seva desaparició per la xarxa. La mort, viscuda també en digital. Una mort que suscita reaccions massives de condol i uns instruments, les xarxes, que canalitzen aquest sentiment i el porten fins a un llibre de condol com el que va obrir immediatament, la mateixa matinada de dijous, Catalunya Ràdio i que ha recollit el testimoni de centenars i centenars de persones que han volgut adreçar-li un pensament. Gent a la qual la Tati els entrava directament al cor, per la rialla de la seva veu. Gent per a la qual la Tati formava part del seu paisatge vital. La gran família de Catalunya Ràdio, avui abatuda i estabornida per la pèrdua, ens ha demostrat –una vegada més– la seva grandesa i la seva professionalitat. La professionalitat que va demostrar l'equip de 'La tribu' és extraordinària i digna de ser reconeguda i recordada. La notícia més difícil de donar, via Facebook i via Twitter: la de la seva mort. El programa més difícil: el del dia després. Però tots i cadascun dels noms que conformen aquest gran equip de 'La tribu' van fer el millor programa possible. Un homenatge radiofònic que va ser una lliçó de comunicació i de professionalitat. I que va permetre el que molts sentíem que ens calia: un massiu i emotiu adéu a una gran periodista que amb una trajectòria tan breu ha demostrat tant i ha deixat tant de pòsit.

La seva germana, la seva meitat, avui ha dit que per a molts la Tati serà a partir d'ara una cançó, un restaurant, una olor o una paraula; però que per a ella serà sempre el seu tot. El Joan Maria ha dit que es deixaria ajudar i, alhora, ha demanat ajuda. La seva "xarxa de protecció", la mateixa que la de la seva dona, segur que l'hi oferirà. Era preciós veure el seu amor! De la cerimònia d'avui hi ha molts moments que no oblidaré mai. Un és el gest que ha fet amb les mans el Joan Maria Pou quan ha dit exactament això: "La meva dona". Posant-se les mans al pit després de fer un lleu moviment que semblava una abraçada a l'aire, com si volgués abraçar-la, ara que ja no hi és... Amb la mort de la Tati s'ha apagat una llum en el panorama comunicatiu de casa nostra. Una llum que brillava amb mèrits propis. Una llum li sortia de dins, i es vessava cap enfora, dels ulls a la rialla. La Sílvia Soler va fer un comentari molt emotiu sobre la Tati que em sembla molt encertat. Va dir que tothom sentia que tenia una relació molt especial amb la Tati i que això la feia especial. Era exactament així! La Tati havia plantat cara a aquesta maleïda malaltia des de feia 7 anys! N'havia parlat amb duresa, però amb calma, amb el seu to proper, càlid, sempre positiva, optimista, alegre... Fins al final. Fins i tot quan et responia "cada dia una mica millor!", per WhatsApp. I el WhatsApp s'ha aturat, com un rellotge criminal, a les 17.38 del dijous dia 6 de febrer del 2014.

Les xarxes de complicitat que teixia la Tati ens demostren que va ser una gran aranya de la vida i de la felicitat. Ara, en l'hora de la seva mort, les xarxes socials han estat els canals mitjançant els quals la felicitat que ens ha donat a tots ha trobat una manera de tornar a ella. El seu mur de Facebook, la pàgina i el TL del programa s'han convertit en un riu d'afecte. Un tribut a la seva memòria, un glop de vida per la vida que ens ha donat, un record emocionat i emocionant, amb humor, amb espurnes de l'alegria que ella encomanava. Avui deia el seu pare, entre llàgrimes, "està tan contenta, està tan contenta", i a mi m'agradaria pensar que ho està. Que mentre passejava entre nosaltres −perquè segur que s'hi passejava−, mentre donava forces a l'Abi, l'Albert i el Pitu per parlar −perquè no haurien pogut fer-ho sense la seva força−, mentre li oferíem el nostre darrer testimoni d'afecte i fidelitat −perquè avui tots hem demostrat com ens l'estimàvem−: ha somrigut i s'ha sentit la dona d'èxit que es considerava simplement perquè havia aconseguit el millor de la vida: estimar i ser estimada.

Segur que, allà on siguis, ja estàs començant a muntar la teva tribu. La teva tribu d'aquí, en canvi, s'ha quedat òrfena. El Xuriguera i el Faixedas ja no tindran la seva rialla més sincera i més fidel i avui han canviat el riure per un plor que fins i tot t'hauria fet plorar a tu. Com diria Martí i Pol: "Em costa imaginar-te absent per sempre", així que no ho faré. Per celebrar-te, per celebrar la teva vida vaig corrents a menjar-me en honor teu un gran croissant de xocolata! Descansa –per fi– en pau, i no deixis mai de somriure, Tati! El teu somriure ens acompanyarà sempre.