¿Cal donar veu a l’extrema dreta?

Aquesta mateixa setmana ha esclatat el debat a les xarxes sobre la idoneïtat que a TV3 s’entrevisti la dirigent Marine Le Pen, de Reagrupament Nacional -el nou nom del Front Nacional-. L’anunci del retorn del programa Quatre gats, de Ricard Ustrell, amb una entrevista a la dirigent francesa ha arrossegat un debat que no és nou i que darrerament ja ha aparegut, sobretot a les xarxes socials, quan al programa Preguntes freqüents s’han dut al plató dirigents de Vox o de la Fundación Nacional Francisco Franco. Els mitjans de comunicació, i més concretament els públics, ¿han de donar veu a l’extrema dreta?

A parer meu, no és possible oferir una resposta binària i tancada a aquesta qüestió.

Sovint, des dels mateixos mitjans de comunicació s’ha tendit a pensar que parlar d’extrema dreta, ja sigui fent-ne un fotoreportatge, un documental o una entrevista és, en part, fer-los propaganda. Durant molts anys, quan vaig començar a cobrir manifestacions d’organitzacions ultradretanes a casa nostra, amb l’objectiu precisament de denunciar l’enaltiment del feixisme a la capital de Catalunya cada 12 d’octubre -un acte que transcorria davant de la més absoluta ignorància de la majoria de la premsa- vaig haver d’aguantar estoicament aquesta cantarella recurrent en boca de molts companys periodistes. Un mantra que, a parer meu, tenia més d’automatisme davant d’allò desconegut que no pas de reflexió feta des de l’anàlisi.

M’explico: ¿és el mateix posar un micròfon a un dirigent ultradretà perquè hi aboqui el seu discurs que qüestionar amb una entrevista l’ideari d’aquest mateix dirigent? ¿És el mateix donar cobertura mediàtica a un acte d’un partit feixista que denunciar, a través del periodisme, la seva activitat contra els drets humans i les llibertats més bàsiques de la nostra societat? Aquí sí que crec que la resposta ha de ser clara i rotunda: no, no és ni de bon tros el mateix.

Crec que precisament des dels mitjans de comunicació sovint s’ha tendit a caricaturitzar ingènuament l’extrema dreta i les ideologies hereves del feixisme d’entreguerres menystenint-ne l’abast i, per tant, la perillositat. No són pas pocs els periodistes que, des d’una pressuposada superioritat moral i intel·lectual, han estat clarament incapaços de rebatre l’argumentari d’aquells agitadors de l’odi que hàbilment han utilitzat els mitjans de comunicació com a altaveus per instal·lar falsos debats que d’una altra manera no tindrien lloc a la premsa. Molts cops això passa per la ignorància dels professionals de la comunicació sobre què és realment l’extrema dreta i com funciona, però també per la creença que el periodisme ha de ser sempre neutral, objectiu. Dos substantius -neutralitat i objectivitat- que han fet molt mal a una professió que massa vegades ha estat incapaç d’entendre que, partint d’aquesta presumpta neutralitat, el que ha acabat fent, precisament, ha estat comprar el marc mental d’uns discursos totalment contraris a les llibertats fonamentals de qualsevol societat democràtica.

El periodisme no pot ser sempre un exercici comunicatiu asèptic, sinó que el que ha de fer és qüestionar quan sigui possible el que té al davant.

Així doncs, i tornant a la pregunta que encapçala aquest article, crec que la clau de la resposta està precisament a plantejar-se de quina manera entenem el periodisme, si com el simple exercici de transmetre idees, històries i fets, o com l’ofici de qüestionar-se la realitat i cercar espais per ser crítics i analítics amb allò que cal explicar.