Dones amb poder a la banqueta

Periodista I EntrenadoraD’entrada, que quedi clar que no hauria d’importar. Que, en el futur, no hauria de sorprendre’ns ni de cridar-nos l’atenció qui dirigeix un equip a l’àrea tècnica, si és un home o és una dona. Si més no, vull pensar que no és prou rellevant, que hauria de ser el mateix que si té 30 anys o en té 54. És una persona amb unes habilitats, uns coneixements i una experiència, i entrenarà a partir de tot això. De fet, serà tot això el que determinarà si ho fa bé, si connecta amb el grup o si aporta coses, i al final això és l’únic que hauria d’interessar.

Però encara no hem arribat al futur i l’actualitat encara viu condicionada per un passat que no s’ho ha mirat mai des d’aquesta indiferència pel gènere. Sempre ha importat si ets home o dona. Sovint ha sigut la primera cosa que s’ha tingut en compte, potser l’única que s’ha valorat. Per tant, encara cal escriure aquest text. Espero que caduqui aviat.

En aquest Mundial de França, una de cada tres persones al capdavant d’un equip era dona. En concret, el torneig ha tingut 9 entrenadores en 24 seleccions. Si bé la proporció encara no satisfà prou les persones més exigents, és una dada a celebrar. I molt. Hem tingut més entrenadores que en altres grans esdeveniments. A Rio 2016, per exemple, només l’11% dels seleccionadors nacionals eren dones, segons va comptabilitzar la Female Coaching Network. Per tant, el 38% de França és un pas endavant.

Un gran pas endavant. Al Mundial del 1991, el primer oficial que va organitzar la FIFA, només se’n va veure una, d’entrenadora: Gunilla Paijkull, que va dirigir Suècia fins a les semifinals. Era l’única en 12 seleccions. El seu equip va perdre per 4-1 davant Noruega, que va caure després a la final contra els Estats Units. Enguany, curiosament, els que s’han quedat sense final són els dos entrenadors que van arribar a la penúltima ronda: Phil Neville amb Anglaterra i Peter Gerdhardsson amb Suècia. En el partit pel títol de diumenge veurem dues entrenadores: Jill Ellis amb els Estats Units i Sarina Wiegman amb Holanda.

És un gran què. Són un referent, un mirall per estimular més dones a formar-se per seure a la banqueta. Si no saps que pots arribar a ocupar un càrrec, acabes donant per fet que és inaccessible. Per això serà un èxit que diumenge a Lió, quan les càmeres recorrin l’àrea tècnica buscant reaccions, hi trobin dues cares femenines. Que ja ho estiguem normalitzant no deixa de fer necessari que ens hi recreem. Les cito totes: Martina Voss-Tecklenburg (Alemanya), Shelley Kerr (Escòcia), Corinne Diacre (França), Milena Bertolucci (Itàlia), Asako Takakura (Japó), Desiree Ellis (Sud-àfrica), Nuengrutai Srathongvian (Tailàndia) i les citades Jill Ellis (Estats Units) i Sarina Wiegman (Països Baixos). A aquests noms hi podríem sumar també les assistents d’alguns tècnics com Montse Tomé (Espanya) i Bev Priestmann (Anglaterra). Totes van ser jugadores abans.

¿És casualitat que tinguem cada cop més dones a les banquetes? No. Fa anys que és una de les missions de la FIFA, que amb Joseph Blatter va elaborar el Programa de Desenvolupament del Lideratge Femení: “L’objectiu és incrementar el nombre de dirigents i models femenins en el futbol. Donar suport a la nova generació de dones en llocs directius dins el futbol és crucial per desenvolupar l’esport. També esperem poder veure més exjugadores ocupant càrrecs directius”, deia el text, redactat el 2016. Subvenciona moltes federacions per estimular que incorporin dones a les seves estructures, amb beques d’estudis i altres actuacions.

Pioneres i referents

Com deia al principi, soc de les que creu que s’ha de tendir a la idea que no sigui rellevant si un equip té un entrenador o una entrenadora, que només ha d’importar si és capaç de gestionar adequadament el vestidor i si el fa jugar -o guanyar- com cada club o federació consideri. No m’agrada que es forcin les coses però suposo que, de vegades, encara cal. Una mica. “L’esport és un mirall de la societat i pot influir en l’emancipació de nenes i dones a la vida. L’esport és visible i hem de fer polítiques que facin lloc a les dones, perquè elles poden ser les catalitzadores”. Aquesta frase la va dir en una TEDxTalk Vera Pauw, la primera entrenadora a completar la formació tècnica a Holanda. Va ser seleccionadora al seu país, a Escòcia, Rússia i Sud-àfrica. Fa un mes, en una entrevista a la revista Martí Perarnau, feia una altra reflexió: tres de les últimes quatre campiones (excepte el 2011) estaven dirigides per dones. A França seran quatre de cinc. I la dada encara es pot ampliar més per impactar: des del 2003, i amb l'única excepció del Mundial guanyat pel Japó de Norio Sasaki, tots els Mundials i tornejos olímpics han tingut una entrenadora campiona. Són els casos de Silvia Neid amb Alemanya (als Mundials de 2003 i 2007, i els Jocs del 2016), April Heinrichs (Jocs 2004), Pia Sindhage (Jocs 2008 i 2012), i Jill Ellis (2015). En els dos casos de les finals amb un tècnic campió, la dona al menys s'ha penjat la medalla de plata: April heinrivhs (2000) i Pia Sundhage (2011). Al segle XXI, designar una exjugadora a una banqueta d'una selecció és sinònim de medalla. I sovint, d'or. França 2019 no serà una excepció.