Dones i ciència: menys Einsteins i més Curies
La ciència pateix un biaix de gènere històric tant en l’activitat investigadora com en la tria dels subjectes d’estudi
Ala fotografia de grup d’un dels congressos científics més sonats de la història, celebrat el 1927, hi apareixen 29 persones. Eminències com Einstein, Bohr, Heisenberg, Schrödinger i Planck capten l’atenció de seguida. Però també ho fa la tercera persona de la fila del davant, Marie Curie, per ser l’única dona. Tenia gairebé 60 anys, les celles lleugerament arrufades i els llavis prims i serrats, una combinació que li conferia la mirada fulminant amb què havia penetrat el cor de la matèria: va ser la primera dona a rebre un premi Nobel, el de física, pels treballs sobre radioactivitat, i la primera persona a rebre un segon Nobel, ara de química, pel descobriment del radi i el poloni. La radioactivitat que tant va ajudar a esclarir va fer possible al cap d’uns anys l’experiment que va desentrellar l’estructura de l’àtom, i, més endavant, tractaments contra el càncer. El 7 de novembre es va celebrar el seu 150è aniversari, una data que és des de fa anys el Dia Internacional de la Física Mèdica. Marie Curie va morir el 1934 d’anèmia plàstica provocada probablement per l’exposició a substàncies radioactives. En una de les seves llibretes de laboratori encara hi ha avui traces de radioactivitat.
Han passat 90 anys des d’aquell congrés i malgrat que la proporció entre homes i dones que es dediquen a la recerca ha evolucionat, encara som lluny d’una situació d’igualtat. Segons dades de l’ONU, avui dia el 28% del personal investigador del món són dones. A la Unió Europea, segons l’informe She Figures 2015 de la Comissió Europea, les dones representen el 47% de les persones amb un doctorat, però ocupen el 33% de les places d’investigació i el 21% dels llocs de més responsabilitat en la carrera científica. Aquest biaix, present a gairebé tots els àmbits de la societat, n’acostuma a amagar un altre de més profund, que demostra que la inclusió real de les dones en la ciència requereix molt més que un equilibri numèric.
El biaix amagat
Qualsevol resultat científic està elaborat per persones. I cada persona forma part d’un embull de relacions socials que condiciona el que veu, el que planteja i el que conclou. L’aplicació d’un mètode científic rigorós no ha sigut mai suficient perquè la recerca s’hagi alliberat d’aquesta influència. El fet que la ciència occidental s’hagi construït amb una presència escassa de dones ha fet que no només el subjecte que crea coneixement científic sigui predominantment masculí, sinó que l’objecte d’estudi també pateixi aquest biaix. N’és un exemple ben clar el que va succeir en el camp de la primatologia amb la incorporació de les primeres investigadores. Quan es van adonar que la recerca s’havia centrat sempre en els primats mascles, n’hi va haver prou amb uns quants estudis en què també es van observar femelles per desmentir supòsits que s’havien assumit sense cap evidència, com ara el de l’actitud sexualment passiva de les mateixes femelles de primat.
Si aquest biaix té efectes a l’hora d’estudiar la natura, encara en té més quan s’analitza l’ésser humà. Fins als anys noranta no es va impulsar la inclusió sistemàtica de les dones en els assajos clínics. Això ha fet que històricament no s’hagin tingut en compte aspectes biològics ni socials de les diferències entre homes i dones en la recerca mèdica, cosa que ha donat lloc a polítiques de salut discriminatòries.
L’estereotip social aplicat a la natura
En un altre tipus de desviació, els llibres de text sempre han atorgat a la menstruació un caràcter relacionat amb el desaprofitament, amb la necrosi i la mort d’un teixit que l’organisme desestima i expulsa. En canvi, la producció diària de centenars de milions d’espermatozous als testicles d’un home, la immensa majoria dels quals no serviran per a res, s’ha presentat com un aspecte fascinant de la fisiologia humana. L’òvul també ha sigut considerat sempre un objecte passiu que, com a molt, baixa per les trompes de Fal·lopi, mentre que els espermatozous s’han caracteritzat com aventurers que superen tota mena d’obstacles per materialitzar la reproducció. En realitat, durant la gimcana dels espermatozous, a l’òvul es produeixen canvis metabòlics substancials sense els quals el desenvolupament de l’embrió seria impossible.
Aquests són només alguns exemples de com una ciència feta per homes, amb i per a homes distorsiona el nostre coneixement de la realitat. Tal com indica la física i biòloga nord-americana Evelyn Fox Keller, la necessària superació de tots aquests biaixos no ha de servir per fer una ciència més subjectiva o femenina, sinó per fer-ne una de veritablement més objectiva.
