Les dones de mar reclamen el seu lloc

BARCELONAZero, cap, ningú, res. No hi havia res. La que aspirava a ser la casa de totes aquelles persones que treballen al mar, ignorava una part dels seus membres, les dones. No hi eren, no hi tenien cabuda. "Un espai com aquest ha sigut tradicionalment molt masculí. La visió que s'hi ha mostrat era únicament la de l'home, i especialment la dels grans prohoms per davant de les classes populars", explica Mireia Mayolas, responsable de l'àrea d'educació i activitats del Museu Marítim de Barcelona. Per pal·liar aquest dèficit històric i aconseguir una visió més precisa de la realitat, en la qual les dones també són presents en feines nàutiques, el Museu Marítim de Barcelona va iniciar un projecte de recerca que ha acabat sent un exemple de com es repensa una institució museística pública en qüestions de gènere.

Dona'm la mar va arrencar el 2018 amb la intenció d'incloure noves perspectives i dotar de presència i punt de vista femení totes les capes del museu. En un primer moment la direcció del centre va pensar en organitzar una sèrie d'activitats per canviar la mirada i treballar d'acord amb la igualtat, però de seguida van adonar-se que no n'hi hauria prou: per aconseguir una fita d'aquesta envergadura havien d'anar més enllà. "Calia capgirar tota la narrativa, i això no s'aconsegueix amb un acte, sinó repensant-ho tot profundament des de la perspectiva de gènere", recorda Mayolas. Va ser el punt de partida de Dona'm la mar, el projecte que van dirigir les periodistes Catalina Gayà i Laia Seró i que va coexistir amb el que es movia fora les entranyes del museu: "La recerca va coincidir amb un moment en què les dones estàvem, i estem, al carrer, manifestant-nos. A mesura que avançàvem apreníem a reivindicar els nostres drets de manera col·lectiva", recorda Gayà.

Un crida a les xarxes socials

A través de diversos grups oberts, en què van participar desenes de dones de l'àmbit nàutic, es va debatre sobre invisibilització i com les dones del sector encaixen i es relacionen amb el seu entorn laboral. "És un món que adoren, però que a la vegada les rebutja", explica Catalina Gayà. Les participants, dones de mar, no eren ni a les parets ni a les històries del Museu Marítim de Barcelona, però s'han encarregat de canviar-ne el discurs: una aposta política i valenta per contraposar el relat hegemònic. Pescadores, observadores, marineres, oceanògrafes, bussejadores... totes es van anar trobant a partir d'una crida a la participació a través de les xarxes socials: "La resposta va ser rapidíssima i demostra fins a quin punt té importància el Museu Marítim per a aquestes dones, encara que no les estigués representant", rememora Laia Seró.

El resultat del procés de recerca és espectacular. No només es va elaborar un informe sobre l'estat de la qüestió, també es va incorporar la visió de gènere als fulls de sala, es va fer una exposició al hall del museu –un espai especialment visitat per escoles–, es van canviar les guies pedagògiques i s'ha publicat un llibre, Ulisses era una dona, la història no oficial de les lluites quotidianes de les dones de mar. Les creadores van trobar en el format llibre una manera de no limitar la feina feta a Dona'm la mar a l'ecosistema particular d'un museu i ampliar-ne el radi d'influència: "Qui el llegeixi se situarà en la vida d'aquestes dones des d'una perspectiva crítica", explica Laia Seró, periodista de l'ARA i coautora de la publicació amb Catalina Gayà, que remarca la importància que l'obra arribi a escoles i instituts: "Ajudarà a prendre consciència. Les participants ens regalen les seves experiències per discernir sobre el que una dona viu en el seu dia a dia, tot i que siguin casos molt extrems".

A Ulisses era una dona les protagonistes prenen la paraula. Detallen no només experiències i vivències, per bones o dolentes que siguin, sinó també reflexions i sentiments davant d'una feina no sempre especialment agraïda i que reforça la duresa de l'heteropatriacat. S'hi troben tota mena de dones explicant en primera persona, i en un espai comú, tot el que significa ser dona a la mar: "No viuen res que no visquin també a terra –explica Catalinya Gayà–. El que passa és que a la mar encara es magnifica més, perquè estan soles, no estan organitzades i és un espai terriblement masculinitzat". En aquest sentit, no és una obra només femenina, també és una obra política i feminista. D'aquí que en el relat de la narració vagin apareixent cites i mencions d'autores com Virginia Woolf, que es mariden amb el relat de les dones i amb dades tan preocupants com que a Catalunya només el 10,9% de treballadors en el règim especial del mar eren dones el 2016.

Canviar els museus

La presència i incorporació d'un relat que inclogui les dones i el punt de vista feminista és un dels reptes més urgents que estan afrontant els centres d'exposició en els últims anys. Hi ha fets que parlen per si sols: un museu tan prestigiós i fill del seu temps com el MACBA només va tenir un 31% d'exposicions individuals de dones artistes en el període que va del 2014 al 2019. Aquests números xoquen amb les xifres de l'Observatori de Dades Cultural, que pertany a l'lCUB, i que explica que les dones van suposar un 55,4% de les visites a museus de la ciutat el 2020. Les dones no sempre tenen presència als museus encara que els visitin i hi treballin més que ningú, ja que a les plantilles dels centres hi ha una clara tendència a haver-hi més dones que homes. Això sí, no acostumen a ocupar els llocs de més responsabilitat tot i ser majoria.

Àfrica Uyà: "Les dones als vaixells ens donem molt suport entre nosaltres"

Controladora de Salvament Marítim i pilot de la marina mercant, Àfrica Uyà és una dona de mar. Llicenciada en nàutica i transport marítim a la Universitat Politècnica de Catalunya, després de passar per diverses embarcacions de transport de mercaderies perilloses, fa una dècada que treballa al Centre de Salvament Marítim de Tarragona.

T'has dedicat a fer feina al mar. Sembla que per força ha de ser molt vocacional.

— No tenia cap antecedent familiar en el sector, però el mar sempre m'havia atret. Em preocupava l'estat en què es trobava, els seus animals... Llavors vaig decidir estudiar nàutica.

Quan vas començar els estudis, segur que eres conscient que entraves en un món eminentment masculí...

— Sí, però m'ho vaig prendre com un repte. A la carrera vam començar sent força menys dones que homes, però a l'hora d'acabar ja els havíem superat en nombre. Vam demostrar que érem dones constants i sabíem on ens estàvem ficant.

Què vas fer quan vas acabar la carrera?

— Com que m'interessava especialment la relació entre el mar i la contaminació vaig fer les pràctiques en vaixells de mercaderies perilloses. Volia veure com es gestionaven els residus i em vaig quedar en aquest sector. Vaig estar en vaixells petroliers i embarcacions que transporten productes derivats de l'hidrocarbur. És una feina dura i amb males condicions laborals, no són creuers en els quals fas vida social: et pots passar quatre o cinc mesos sense trepitjar terra. Amb el temps vaig veure que necessitava una via que em permetés conciliar una mica més i vaig acabar fent les oposicions per ser controladora de Salvament Marítim. Primer vaig estar a Tarifa i ara fa deu anys que soc a Tarragona.

T'has sentit generalment còmoda en aquests ambients laborals?

— Treballo en un món majoritàriament d'homes i he estat en vaixells en què era l'única dona. Esclar que m'he trobat amb oficials que no veien gaire clar el fet que les dones ens dediquéssim a això, però no he tingut cap cas de mòbing ni res de similar que m'afectés. La jerarquia es respecta molt als vaixells, passa per damunt del gènere.

Sempre estaves en minoria?

— En vaixells mercants m'he trobat tripulacions de 25 persones en les quals érem dues dones com a molt. Evidentment ens donàvem suport entre nosaltres, però al vaixell tots tenim la feina molt ben definida.

¿Es va en bona direcció per aconseguir que sigui un món més paritari?

— És complicat. L'organització marítima internacional cada any fa campanyes perquè hi hagi més dones al sector, i està molt bé. Cal que quedi clar que al mar no tot és feina física, que per portar un timó no cal estar fort, però de tota manera hi ha condicionants, com la conciliació familiar, que ens els trobarem sempre. Sobretot hi ha un problema que passa per davant dels altres: les condicions laborals han baixat moltíssim. Abans podies passar molt temps embarcada, però després tornaves a terra i hi havia diners al banc. Ara ja no passa, ja no compensa estar tres mesos seguits al mar. S'han de fer accions perquè més dones hi participin, però primer cal millorar les condicions del gremi.