El dret a decidir a la sentència del Procés

El “dret a decidir” té un gran protagonisme a la sentència 459/2019 del Tribunal Suprem, en la qual es jutja els líders independentistes. Surt mencionat 29 vegades i la seva anàlisi centra un dels fonaments de dret de la sentència (el 17).

Més enllà de les digressions político-literàries, com quan el tribunal diu, dues vegades, que el dret a decidir va mutar en un atípic dret a pressionar (p. 60 i p. 216), la sala fa una anàlisi detallada d’aquest dret. És a dir, d’aquest no-dret, a ulls del tribunal, que no s’està de repetir-ho diverses vegades: suposat, pretès, inexistent dret. El més curiós és que, com veurem, el que afirma el tribunal coincideix amb el que afirmem els defensors i proponents d’aquest concepte. I és en el que no afirma on divergim completament.

Els magistrats afirmen que no hi ha cap llei espanyola, Constitució o tractat internacional on es vegi reflectit. Afirmen també, passant del dret a decidir al dret a l’autodeterminació, que aquest darrer només és recollit en la jurisprudència internacional en relació als processos de descolonització. Utilitzen a bastament el famós dictamen del Tribunal Suprem del Canadà sobre el referèndum del Quebec per destacar que en cap cas va reconèixer un dret unilateral a la secessió.

Sens dubte. Totes aquestes afirmacions reflecteixen fets. Mai els han qüestionat els defensors del dret a decidir, almenys en el pla acadèmic. Sempre hem defensat, i es pot comprovar en totes les referències generades, que el dret a decidir no és un dret positivat, inclòs literalment en un text legal, sinó una aspiració política legítima que es pot fer derivar de principis i valors inclosos a les Constitucions, i que suposa una visió desenvolupada del principi democràtic. En aquest sentit, no gaire diferent a moltes altres aspiracions que s’han formulat sota el concepte de dret molt abans que un tribunal o una llei n’hagi fixat el contingut jurídic (dret al matrimoni homosexual, dret al descans, dret a l’oblit, dret a una bona mort...). D’altra banda, cal no oblidar que existeixen drets positivats amb una escassa capacitat de ser reclamables per via jurídica, molt semblants, doncs, a aspiracions (els drets socials).

Així mateix, els defensors del dret a decidir sempre l’hem fonamentat en el marc constitucional, és a dir, en el dret intern, a diferència del dret a l’autodeterminació, la fonamentació del qual cal buscar-la en el dret internacional. El dret a decidir és una derivada d’una comprensió actual del que impliquen alguns pilars bàsics d’un estat democràtic, i de dret.

Una comunitat política, un subjecte polític reconegut, hauria de poder decidir sobre el seu futur polític incloent-hi la possibilitat de formar un nou estat, amb uns procediments pautats, legítims i justos. En cas contrari, s’està afirmant la irrellevància de la voluntat de la ciutadania d’un territori. S’està admetent que en un estat modern no importa si els seus ciutadans volen formar-ne part o no. S’està implicant que la modificació de les fronteres segueix, com en el passat, formant part del reialme de la guerra i la violència o, simplement, de la quimera en un món on els estats, fruit de moltes violències anteriors, són inamovibles.

El Tribunal Suprem no només no té en compte tot això, sinó que afirma que el cas canadenc i l’espanyol no són comparables perquè el Canadà, a diferència d’Espanya, és fruit d’un “federalisme agregatiu”: neix el 1867 com a unió de “territoris, poblacions i cultures preexistents”. Mentre que a Espanya es podria considerar que es dona un “federalisme funcional sobrevingut” o “quasifederalisme” (p. 206) fruit de “l’evolució natural” de l’estat de les autonomies creat el 1978.

I aquí arribem al moll de l’os. Sens dubte la història dels dos estats és molt diferent, però que els quebequesos, a qui el tribunal del seu país no els reconeix el dret a l’autodeterminació, puguin ser considerats un subjecte polític més clar (i preexistent) que el català és inadmissible. (No cal ni mencionar els segles d’història que tenien les institucions catalanes quan Jacques Cartier hi arriba al segle XVI.)

Tampoc recorda el Tribunal Suprem espanyol que el canadenc estableix l’obligació de negociar davant d’una demanda clara d’independència, expressada a través d’un referèndum. Quantes vegades s’ha demanat resoldre políticament aquest conflicte!

Tampoc menciona que, equiparant un referèndum consultiu no vinculant a una reforma constitucional, com ha fet el Tribunal Constitucional espanyol, s’impossibilita de facto una via legal per reconèixer la veu d’una minoria dins de l’Estat.

En definitiva, en el marc espanyol Catalunya no existeix i no es comprèn que el dret a decidir és una aspiració legítima a aconseguir que, a través de procediments democràtics i dins del marc constitucional, es tingui en compte la voluntat de la ciutadania catalana. És legítim i just seguir-ho reclamant.