Les e-manifestacions

Tanquem la setmana de la històrica manifestació que va col·locar Catalunya en notícia de portada de molts noticiaris i webs internacionals, i el tema encara és prou viu i la reverberació continua a les xarxes socials, on ha suscitat debats intensos. Deixant de banda la catalanofòbia que ara se'ns administra en verinoses píndoles diàries de 140 caràcters i que un compte com @apuntem es dedica a visibilitzar -ja em disculparan que no els segueixi, però hi ha coses que tinc prohibides per prescripció facultativa-; l'intercanvi de sensibilitats, de punts de vista, d'informacions i opinions premanifestació i postmanifestació ha estat molt notable. No parlo de durant la manifestació perquè els telèfons van deixar de tenir cobertura al cor de la marxa durant una bona estona, tret d'alguns afortunats que sembla que ho van poder fer tot, caminar de la capçalera fins al final, fer tuits i quasi confondre la manifestació amb la Cavalcada de Reis o una celebració del Barça, pel recompte i la joventut dels assistents. Però n'hi ha que han donat unes xifres tan escandalosament ridícules que deu ser que encara compten...

De la BBC a Le Monde , passant pel New York Times , The Guardian , La Repubblica , Clarín , Globo , Al Jazeera, el Frankfurter Allgemeine , la revista Time i molts més mitjans d'arreu d'Europa i del món, van anar informant de la gran marxa per la independència que se celebrava a Barcelona. No és el cas de Televisió Espanyola, que, com sabem, la menystenia de manera molt poc professional, però molt indicativa de la incomoditat que els provocava. La tècnica de l'estruç és ja sobradament coneguda però no per això menys estèril, atès que pretendre que una cosa no està passant no eximeix que, efectivament, passi. Potser quan voldran reaccionar ja serà massa tard. En qualsevol cas, és el seu problema. En aquest sentit, vull esmentar els reculls de premsa internacional que van anar construint i difonent diferents usuaris del meu time line de Twitter, com Jordi Graupera i Xavier Antich, i les abundants repiulades del tuit-monstre que és Quim Monzó, que cobria sense descans i fins ben entrada la matinada tots els racons de món.

Amb tot, alguns mitjans van donar informacions que eren ambigües o directament tendencioses i va ser per la interacció contundent i informada de diversos usuaris de Twitter que van anar modificant-les i van haver de rectificar. En aquest sentit, és mereixedora d'un esment especial Liz Castro. Aquesta editora de Massachusetts, catalana perquè vol ser-ho amb independència d'on visqui o del país on hagi nascut, no només va interpel·lar en diverses ocasions mitjans que no estaven sent prou clars amb les seves informacions; sinó que va obrir un compte monotemàtic -@11set2012EN- des del qual traduïa a l'anglès algunes de les piulades que feia la Catosfera per donar a conèixer els fets de manera global i plural. Fins que els senyors de Twitter l'hi van tancar pensant que era un motor generador de spam . La seva demanda de restitució del compte anava acompanyada d'aquest prec: "Please restore my account so that I can help people understand what is going on in Catalonia today. It is truly monumental ".

Certament va ser monumental, sense precedents en la nostra història i amb un lema inequívoc: "Catalunya, nou estat d'Europa". Un lema que alguns polítics amb "sobtats problemes de comprensió lectora" (Ernest Folch dixit ) sembla que no acabaven d'entendre i ens deien que els que ens equivocàvem érem nosaltres. Estem, pel que sembla, davant dels polítics hermeneutes. Doncs si és així, confio que ens entenguin i que sentissin el clam que més es va repetir: "Independència!", que ja va arrencar la mítica frase de Joan Sales sobre la imbecil·litat dels catalans en els darrers 500 anys quan la va llegir Mònica Terribas en l'acte institucional del Parc de la Ciutadella. Per això era important piular també en anglès per donar a conèixer al món el que estava passant i diaris com el Washington Post se'n van fer ressò. Aquesta manera d'incloure una multiplicitat de parers, en temps real, i amb un abast planetari, és vertiginosa i fascinant alhora. Afortunadament, en el temps de les e-manifestacions, ja costa trobar qui respongui a la definició que Ambrose Bierce donava de l'adjectiu encoratjador : "Trobar algú que es cregui tot el que diuen els diaris". Però també és veritat que, com afirmava Giuseppe Pontiggia als seus Antidetti , no hi ha cec més gran que el que no hi vol veure. I si nosaltres som Ulisses, per la tan esmentada metàfora odisseica, en aquest cas Espanya és un cíclop al qual no ha calgut cegar. Ells tots sols s'han fet l'orb. Potser el mirall que ahir el president de la Generalitat els va posar al davant -en un esmorzar que segur que se'ls va indigestar-, els farà obrir els ulls quan ja no hi ha res a fer.

Dimarts me'n vaig anar a dormir ben tard amb el convenciment que havia estat un dia històric. La premsa internacional havia entès millor que la premsa espanyola el procés que ja ha començat i que el president Mas va confirmar ahir. La reivindicació va ser una festa. Sense incidents. Amb càntics que també s'havien gestat a la xarxa. Quasi sense insults perquè els pocs que es van sentir no prosperaven. Amb aquesta gran manifestació els catalans hem demostrat que "Som gent pacífica" i que només ens agrada cridar que volem que ens deixin ser el que som. Que volem poder ser! Contra res, ni contra ningú. Només a favor nostre, que ja ens toca. I l'endemà vaig tenir son, sí, i també una dolça ressaca d'eufòria alimentada per la gran lliçó diplomàtica d'Artur Mas a Madrid. Donar el finiquito a la manera de fer de l' ordeno y mando espanyol, com els va deixar anar en un exercici de contundència política inaudit fins ara per un president de Catalunya; és el senyal que està preparat: és temps de canvis i tenim al timó un president valent. Tot està a punt per fer història!