Senyors Mas i Junqueras, els necessitem. Prou d'invents. L'editorial d'Antoni Bassas

Oriol Junqueras diu que s’obre a una llista unitària formada exclusivament per personalitats de fora dels partits, d’allò que en diem més o menys encertadament “societat civil”. Sense ell, ni el president Mas ni cap polític.

Dic de la proposta de Junqueras exactament el mateix que vaig dir aquí de la proposta de Mas, el 22 de juny, fa 11 dies:

La proposta introdueix desconcert al debat. Perquè Junqueras és un líder polític, i els líders, per definició, són els que van al davant.

Dit d’una altra manera i adreçant-me directament al president Mas i el senyor Junqueras: és veritat que el procés té una envergadura tan descomunal que, en efecte, els polítics sols no el poden fer, necessiten la gent. I la gent, ha quedat clar en tots aquests anys, la tenen. I és comprensible que en una situació excepcional com aquesta les llistes electorals siguin excepcionals i vagin plenes de ciutadans il·lustres, talentosos, excepcionals en els seus camps. Però el procés cap a la independència és un procés eminentment polític i l’han de dirigir polítics. Senyors Mas i Junqueras, vostès no ens fan cap nosa, al contrari. Si de cas, el que ens fa nosa és la seva incapacitat per anar tan junts com ha anat la gent del carrer, que és tant o més diferent entre ella mateixa que vostès. Però s’han posat d’acord. Això sí que ens decep i ens desconcerta. Però el procés necessita un lideratge polític, dels polítics, de vostès. Lideratge que vostès han demostrat en moltes ocasions, pactant o assumint responsabilitats fins i tot penals amb el 9-N. Ara, de cara al 27-S, la solució no pot ser que vostès facin un pas enrere. Al contrari, l’han de fer endavant.

Vostès, senyors Mas i Junqueras, ja ho saben, tot això que els dic, però veiem que la resposta als problemes d’entesa que tenen entre vostès s’ha convertit en una cursa de moviments tàctics per veure qui és més generós i desprès, qui diu més vegades allò de “si no m’hi voleu, no vinc, eh?”.

I nosaltres pensem, amb tota sinceritat, que el país, dins l’excepcionalitat que està vivint, al que aspira és a la normalitat. Recorden la campanya aquella d’un “país normal?”. De “volem un país normal”, “en un país normal el normal és votar”, etc? Doncs en un país normal, els líders polítics lideren els processos polítics, ens representen al món, negocien les tensions socials.

Si aspirem a ser un país normal, els catalans han d’entendre les propostes que fan els polítics i el món ha d’entendre quines propostes fan els polítics catalans. Perquè, senyors Mas i Junqueras, a vegades parlen i els catalans no els entenem. I al món, tampoc. I estan actuant davant el país i davant el món.

També els dic una cosa a tots aquells que pensin amb derrotisme: falta molt poc per al 27-S i no anem bé. Enlloc del món la política és perfecta. A tot arreu és un embolic. Mirin Bèlgica, on estan mesos sense govern; Itàlia, on se succeeixen els governs; Gran Bretanya, on el govern ha convocat un referèndum per marxar de la UE però diu que és per quedar-s’hi; a Grècia diumenge hi ha un referèndum i ja ningú no sap gaire bé quin efecte tindran els resultats, i ja no els dic Estats Units, on el bloqueig del Congrés al president fa gairebé impossible la governació. No som tan diferents. L’única diferència amb la política catalana és que els altres són un estat. I quan traiem una estelada en una final, Espanya pressiona la UEFA perquè ens sancioni. Mentrestant, als partits de seleccions, les grades s’omplen de banderes i ningú no posa cap multa, perquè aquelles són banderes “normals”. Perquè són d’un estat.

En tots aquests anys de procés a Catalunya, l’acudit més fi que s’ha fet és aquell que diu que hi ha molts catalans que volen la independència, però que no la volen de qualsevol manera, que la volen “jugant bé”. Com els socis del Barça, que no en tenen prou de guanyar, sinó que han de guanyar “jugant bé”, fent cadenes humanes perfectes de 400 quilòmetres, ‘V’ geomètriques amb tiralínies amb nou fileres grogues i vermelles, fent referèndums amb sí-sí i amb sí-no perquè no es despengin els federalistes o els confederalistes, trencar amb l’Estat però amb un somriure –“hola, Estat, em pot cedir les competències de convocar referèndums?”.

La causa de la llibertat i el benestar dels ciutadans de Catalunya ja té prou adversaris perquè nosaltres ens perdem en un combat d’estètica. Volem una política normal, tan normal com sigui possible en un temps excepcional.