Els efectes d’una vaga de fam

La vaga de fam que quatre presos independentistes catalans acaben de donar per acabada ha confrontat dramàticament l’opinió pública i els poders de l’Estat amb la il·legitimitat ètica i jurídica del seu empresonament. Molts han fet el sord o han reaccionat amb menyspreu. Però, per a qualsevol persona de bona voluntat, una vaga de fam obliga a prendre’s molt seriosament el que els vaguistes denuncien. El sofriment i els perills que comporta un dejuni llarg mostren el gran dolor que els empeny i, sobretot, la profunda convicció personal que la seva reclamació és justa.

Estic convençut que una reflexió seriosa i sincera, no contaminada per prejudicis polítics que distorsionin la mirada, hauria de portar a adonar-se que aquests empresonaments no tenen justificació i, per tant, constitueixen una greu violació dels drets humans.

I és que s’acumulen els advertiments de múltiples ONG internacionals de drets humans, com ara Amnistia Internacional, l'Organització Mundial contra la Tortura, Front Line Defenders o la Federació Internacional de l'Acció dels Cristians per l'Abolició de la Tortura, entre d’altres, així com de diferents experts de les Nacions Unides, que han posat de manifest que els fets que s’imputen als acusats són activitats polítiques que no poden ser considerades delictives en una democràcia i que el seu llarg empresonament sense judici, que dura ja més d’un any, no és acceptable, perquè vulnera la llibertat i el dret a un judici just i a la presumpció d’innocència. Desenes de professors de dret penal de l’estat espanyol han afirmat repetidament que els fets no encaixen en la definició legal dels delictes de rebel·lió o sedició del Codi Penal, per inexistència d’un element essencial, la violència o incitació a la violència imputables als acusats. Aquesta va ser exactament la mateixa conclusió a què va arribar el tribunal alemany que va desestimar l’extradició del president Puigdemont. Sembla evident, doncs, que l’acusació no té cap fonament legal i, per tant, el procés vulnera les garanties processals pròpies d’un estat de dret.

La manca de resolució dels recursos presentats davant del Tribunal Constitucional, màxim garant dels drets fonamentals, que impedia l’accés al Tribunal Europeu de Drets Humans, feia encara més insostenible la situació i és el que va portar a l’inici de la vaga de fam.

El dejuni com a autoprivació de menjar és una pràctica de tradició immemorial. La majoria de religions la coneixen, i conviden els creients a viure una experiència d’enfortiment de la fe i de les actituds de servei als altres. En el cristianisme, el dejuni és també una pràctica important, ja des dels primers cristians, i probablement també per al mateix Jesús. Per al cristià, el dejuni fa la pregària més seriosa i més intensa, en involucrar també el cos. Amb el dejuni aprenem a identificar-nos amb els que pateixen fam o altres privacions i fer-nos-hi propers i solidaris. Aguditza els sentits interns i externs, i així ens obre cap a la nostra interioritat i cap a l’ésser, i ens fa girar més plenament cap a Déu, fonament de la nostra existència. En aquest estat, descobrim la nostra feblesa i la nostra dependència de Déu i experimentem que només Ell pot saciar plenament les nostres aspiracions més profundes. Evidentment, el dejuni també té els seus perills, denunciats pel mateix Jesús, com quan es pretén la simple mortificació, o quan es busca l'autocomplaença o el reconeixement extern, o quan es cau en un solipsisme. El dejuni només té sentit si és un acte adreçat a enfortir la nostra actitud d’amor a Déu i als altres.

Al llarg del segle XX, especialment a partir de Gandhi, el dejuni ha estat utilitzat també com a forma de lluita per la justícia i la pau, de vegades amb gran èxit. El sofriment autoimposat a causa del dejuni permet denunciar i fer visibles situacions injustes, mostrar la serietat i veritat de la denúncia, fer reflexionar els responsables de la urgència d’un canvi (“transformar el seu cor”, deia Gandhi) i solidaritzar-se amb el patiment de les víctimes.

Quan el dejuni és de caràcter indefinit i es posa com a condició per al seu final el cessament de les situacions considerades injustes és quan s’acostuma a parlar de vaga de fam. En aquests casos, en traspassar-se un cert període, que depèn del tipus de vaga i les circumstàncies personals, comença a perjudicar greument la salut, sovint de forma irreversible, i amenaça la pròpia vida. En aquell moment, cal interrogar-se èticament sobre si té justificació continuar, ja que segurament el que correspon és posar fi a la vaga i reprendre la lluita per altres camins.

És una molt bona notícia que la vaga de fam dels presos catalans hagi tingut l’efecte que buscaven i que hagin decidit abandonar-la.