Educació 2030: quina qualitat per a quin aprenentatge

Educació 2030: quina qualitat per a quin aprenentatge
i Eduard Vallory
22/05/2015
3 min

Si segons prenguem unes decisions o altres en educació el nostre país s’assemblarà més a Corea o a Finlàndia, quines triaríem? Molts ens ho hem preguntat aquesta setmana, en el marc del Fòrum Mundial d’Educació, on el secretari general de l’ONU i el director del Banc Mundial han mostrat el model educatiu coreà com la raó principal del creixement econòmic sense precedents d’aquest país.

El Fòrum, impulsat per la Unesco, ha aplegat a Corea 130 ministres d’Educació d’arreu del món, juntament amb responsables d’institucions internacionals i multilaterals i responsables de la societat civil. Allà el miler de participants hem analitzat el progrés que s’ha dut a terme a tot el món des del Fòrum anterior, l’any 2000, així com els objectius i el full de ruta de cara al 2030. Però plantejar objectius globals per a l’educació requereix dues aproximacions complementàries.

Una comprèn els objectius referits al desenvolupament econòmic i social a escala mundial, tant pel que fa a cooperar amb els països on cal garantir l’accés a una educació de mínims, com pel que fa a desenvolupar els valors de sostenibilitat i ciutadania global. I l’altra ha de tractar de la profunda transformació en l’accés al coneixement i en les competències necessàries per a la vida que tenen els infants nascuts en l’era digital, una transformació tan transcendent com ho va ser la invenció de la impremta.

Si ens centrem en la segona, veurem que el debat mundial, com el de casa nostra, viu en la confusió d’intentar definir què vol dir avui educació de qualitat, quines són les competències necessàries per a la vida, i quins mecanismes permeten avaluar-les, sotmesos com estem a la forta inèrcia d’un model d’escola transmissora i academicista creada per a la societat industrial que ja no existeix.

En efecte, la Declaració sobre Educació 2030, adoptada pel Fòrum, afirma que “l’educació de qualitat afavoreix la creativitat i el coneixement i assegura l’adquisició de les competències bàsiques d’alfabetització (literacy) i numèriques (numeracy), així com de competències analítiques, de resolució de problemes i altres competències cognitives, interpersonals i socials d’alt nivell”. Però molts sistemes educatius encara es basen en la transmissió de coneixements finalistes, i confonen aprendre millor les competències numèriques amb fer més classes de matemàtiques, o aprendre millor les competències lectores amb fer llegir els infants com més aviat millor.

A la sessió inaugural, el premi Nobel d’economia James Heckman va discrepar públicament del missatge d’èxit de Corea. Va recordar que PISA és un indicador comparatiu, però no l’únic, i que confondre’l amb un rànquing té l’efecte nefast que els països no tinguin en compte moltes altres competències crucials, com les socioemocionals, en el cas dels estudiants coreans, que són igual d’importants o més per al seu futur aprenentatge i èxit, tot i que no s’estiguin avaluant internacionalment.

La tesi de Heckman coincideix amb el que ens explicava fa poques setmanes a Boston el catedràtic del MIT Mitch Resnick, impulsor de l’innovador sistema de programació per a infants Scratch: en la nova societat que s’està configurant, les competències clau seran pensar críticament, aprendre ràpid i ser creatiu i adaptable. El mateix MIT està a punt d’impulsar una iniciativa innovadora de formació de mestres en ciències, matemàtiques i tecnologia, deixant enrere el llibre de text i l’enfocament disciplinari i basant-se en la pràctica i l’enfocament competencial.

De fet, els documents de la Unesco, els principis de l’aprenentatge de l’OCDE i el consens de la comunitat científica internacional ja indiquen que l’escola transmissora memorística separada per disciplines no genera aprenentatge útil per a la vida. Resulta sorprenent, doncs, que segueixi havent-hi tanta resistència al canvi.

La bona notícia és que al nostre país hi ha moltes escoles, directors, mestres i famílies que estan liderant aquest canvi que posa l’aprenentatge competencial al centre, té en compte les emocions dels infants i estimula el seu desig insaciable de conèixer, que és el motor de l’aprenentatge. Un canvi que entén que les persones som diferents i aprenem de manera diferent però de forma cooperativa, i que transforma el rol del mestre.

Jo també penso, com Heckman, que Corea no és el nostre model. Però no oblidem que les decisions sobre educació que prenem avui determinaran el model de societat de demà. A Finlàndia ho tenen clar, i han decidit que el seu sistema educatiu substituirà les assignatures clàssiques separades per disciplines per projectes competencials globalitzadors. Com les escoles catalanes citades ja fan.

stats