L’efecte dels pipicans
Si es pogués dir que el senyor Bonastre i el Giscard d’Estany eren membres d’una mateixa religió, també caldria afegir que el primer seria un escèptic i el segon un fervorós creient. El Giscard d’Estany s’havia tancat dins el seu món d’objectes perduts per tal de salvar-se. El senyor Bonastre no esperava cap salvament sinó que, al contrari, es trobava ben còmode amagat entre ruïnes com les que pintava Hubert Robert. També les seves eren unes ruïnes clàssiques, plenes de glòria perduda (o guanyada amb la història, això no importava), i desdenyava l’esfondrall quotidià en el qual feia temps que havia caigut el món.
“Heu espantat el submarí”, els va dir la Llobarra als que havien arribat amb els patins. La Lleona va intercedir. Li semblava que era molt lleig separar les famílies, i va defensar que el cosí prim del senyor Bonastre anés amb la colla i que, si aquest home tenia un gos, així mateix se’l recollís, ja que estava molt malament abandonar els animals quan venen mal dades, i que de la mateixa manera l’home sense cap era un altre més de la comunitat de veïns i que, per tant, s’hi afegiria per derrama, i que el mar ja estava prou ple de morts, i feia prou vergonya mundial, per deixar ara un altre mort ni que fos ressuscitat. La Llobarra la va escoltar fent gestos de comprensió i d’aprovació, i en concloure la Lleona el seu parlament, l’altra dona tragué d’una capsa blanca de porexpan un walkie-talkie Scout amb el codi Morse, i es va posar en contacte amb la Pelaia. “Escolteu-me. La meva germana diu que cap problema, que benvinguts, passeu, passeu, que al submarí hi ha lloc per a tothom, i que també li agraden molt els gossos. L’altra germana nostra, la Maire, és més de gats, i per això mai no hem tingut cap animal a casa, tret dels bacallans. A mi no sé què em passa, que cada cop que veig un gos em venen ganes de pixar”, i quan va acabar de parlar, la Llobarra li va acariciar el cap al Jaume Canivell, que així es deia el gos quan era psicòleg conductista, i també, però això és pura xamba, es deia així el Saza a la trilogia escopetera del Berlanga.
“A mi també em succeeix la mateixa cosa!”, va exclamar el gos. “Bé, ara ja no, però quan no era gos sí que em passava sovint. Era veure un gos d’atura i pixar-me viu. Aquesta pixarada, a la meva escola psicològica, s’anomena vulgarment l’efecte dels pipicans o, si són aigües més grosses, l’efecte dels dragoncans. I, científicament, rep el nom de Síndrome de la Rosa, ja que fins i tot per pixar cal finançament”. Des de la seva mirada de gos, al Jaume Canivell li va semblar que el senyor Bonastre i el Giscard d’Estany eren clavats, i es va recordar quan de petit confonia el Winston Churchill i l’Alfred Hitchcock. Hi ha molta gent que neda amb la lectura però que s’ofega amb la realitat.
