L’efemèride de la bèstia
No recordo que abans es fes tant i tant èmfasi en els aniversaris de les pel·lícules. Ara celebrem els deu anys, els quinze, els vint, els vint-i-cinc i si pot ser tots els números rodons que vagin succeint-se. No és una mala idea: de fet, així tenim molt sovint motius per poder recordar aquells films que ens agraden molt i també aquells que potser ens agraden menys però que també ens han interessat, interpel·lat o commogut d’alguna manera. Els policies de la nostàlgia, aquells que sempre estan a punt per retreure’ns que vivim del passat, tenen en aquesta fal·lera per l’efemèride un motiu de fonda satisfacció, poden esgrimir les seves suspicàcies i mala bava tan sovint com nosaltres anem enfarinant-nos en números rodons.
Aquesta setmana s’ha esdevingut un instant rellevant en aquest sentit. Se celebren els vint-i-cinc anys de l’estrena d’ El día de la bestia. He llegit un bon grapat de mencions al tema. Sobretot a Twitter, on abundem els cinèfils de memòria llarga i xicletosa. Per explicar-ho d’una manera gràfica: hi ha persones que van néixer aquell any 1995 que ja són pares o mares. Em fa sentir gran. I, altra vegada, em sembla com si fos ahir que la vaig veure al sensacional Cinema Prado de Sitges. Era la primera vegada qui hi posava els peus. De fet, crec que va ser la meva primera estada en un festival de cinema. Després, al de Sitges hi vaig anar gairebé vint anys consecutius fins que un any vaig trobar-m’hi cansat i desubicat.
Ara recordo aquella primera vegada com a especialment memorable. Em va entusiasmar la pel·lícula d’Álex de la Iglesia. De fet, segurament juntament amb La comunidad, és la que més m’agrada de totes les seves. Es conserva viva, jove, plena d’energia, de força orgànica, gairebé tel·lúrica. Un ritme endimoniat, mai més ben dit, en el retrat apocalíptic d’un Madrid en ebullició i uns personatges brillants. De la Iglesia continua feliçment en actiu, prolífic, i acaba de presentar -també a Sitges- la seva nova 30 monedas. Un quart de segle, es diu aviat, les noces de plata, una mica de corrent d’aire que amb prou feines et despentina.
