Les eleccions que vindran

Imaginem que abans de l’11 d’agost i després de l’assemblea fundacional del nou moviment de Puigdemont es convoquen eleccions a Catalunya. El 17 de setembre el president Torra rebria del Tribunal Suprem la resolució final del seu recurs contra la inhabilitació i, en el discurs final de la seva presidència, denunciaria la malvolença de l’Estat i la necessitat de fer un pas més cap a la independència. El 18 de setembre, just l’endemà, començaria la campanya electoral a Catalunya. Seguint aquesta lògica, el 4 d’octubre seria, per exemple, una bona data per convocar la votació, enmig dels aniversaris de l’1 i el 3 d’octubre. Llavors els catalans, altre cop cridats a les urnes, decidirien...

Això és tan sols imaginació, no sabem si les eleccions seran a l’octubre, al gener o en qualsevol altre moment. Pot ser que el covid hi tingui més coses a dir que el mateix president i que l’ajornament d’unes eleccions que es podien haver fet al juliol acabi tenint costos molt alts per als partits independentistes. Tanmateix, sí que sembla clar quins seran els grans debats que plantejaran aquestes futures eleccions. El de fons estarà marcat per una societat en què l’impacte de la crisi econòmica tindrà un dramàtic correlat social que farà que esdevinguin centrals, per respondre-hi, els reagrupaments de classe. Però hi haurà altres debats. Probablement hi haurà la voluntat de tornar a presentar aquestes eleccions com a plebiscitàries, per veure si aquest cop se supera el 50% de vots independentistes (cosa que dubto que passi en aquestes eleccions, però que no és gens descartable en un futur, quan es deixi d’utilitzar una lògica plebiscitària). Les forces del camp independentista que s’esforcin en atribuir efectes plebiscitaris decisius a aquestes eleccions no estaran soles. Una part dels partits no independentistes compraran també aquest marc per tal de mobilitzar una part de l’electorat. A un servidor, cada cop que imagina aquestes eleccions, li ve al cap la pel·lícula Els immortals, amb la música de les terres altes d’Escòcia de fons i la frase de Connor MacLeod del clan dels MacLeod: “Només en pot quedar un”. I és que en aquestes eleccions en realitat es dilucidarà el combat final d’una lluita més o menys soterrada que sembla no tenir fi -i a vegades tampoc finalitat- en el camp de l’independentisme polític per saber qui lidera definitivament aquest camp. Una lluita en la qual, tanmateix, per als electors només hi ha una pregunta rellevant, venint, a més, d’on venim: quin govern volen els catalans i les catalanes per al futur? Una pregunta que sembla que només pugui tenir dues respostes.

La primera és un govern en què el combat dels immortals segueixi (certament, encara que la primera pel·lícula dels Immortals semblava haver resolt la qüestió després en van venir tres més i una sèrie de televisió d’inferior qualitat): un nou govern de JxCat i ERC. El que el conjunt dels catalans i les catalanes s’han de preguntar és si aquest és el millor govern possible. S’ho han de preguntar fins i tot els independentistes. ¿Volen seguir amb aquest govern? Què aporta? És evident que en aquesta legislatura aquest govern ha tingut profundes divisions internes que l’han bloquejat i que l’esgotament dels dos actors, quan no l’animositat més lacerant entre ells, a l’hora de compartir vaixell ha arribat a límits insostenibles amb acusacions mútues duríssimes. No ha estat un govern que hagi tret Catalunya del bloqueig -certament, no era fàcil-, però tampoc ha estat un govern que hagi aconseguit fer avançar l’independentisme (sigui per la via que sigui). ¿La millor proposta és continuar junts? Per a JxCat (o com s’acabi anomenant) sembla que no hi ha alternativa a seguir el camí ja transitat, difícilment poden establir altres possibles aliances (encara que a la Diputació de Barcelona sí que han aconseguit fer-ho amb el PSC). Però si la resposta a si val la pena seguir amb aquest tipus de govern és negativa, és a dir, si ERC i JxCat no sumen, quina és l’alternativa?

No pot ser el tripartit clàssic, encara que probablement els comuns el defensaran i JxCat l’alimentarà afirmant que és en realitat el que ERC vol per erosionar-los. Difícilment hi haurà, ara com ara, un govern de la Generalitat compartit entre ERC i el PSC. Davant d’aquesta realitat probablement poden emergir altres fórmules. És possible, per exemple, que Esquerra proposi un tripartit amb comuns i JxCat, una proposta que serà descartada pels mateixos actors. I a partir d’aquí, cremada aquesta carta, s’obriria un ball de combinacions.

Entrem de nou en el camp de la imaginació (im)possible. El Procés, tal com l’hem conegut i també amb les mil noves propostes que es faran en les eleccions, s’ha esgotat. L’anhel de sobirania i independència no, però el Procés sí. Ara mateix no hi ha full de ruta, encara que la presumpció que hi serà es pugui fer servir per legitimar una forma específica de poder polític. ¿Hi ha algun altre projecte polític possible que integri alhora els anhels que van donar forma al Procés i suposi mirar endavant i bastir noves esperances i realitats enmig d’una crisi social, econòmica i sistèmica? En el camp de la imaginació sí. Un govern republicà que aplegui els d’Esquerra, els comuns i els cupaires. Seria el govern clarament més escorat a l’esquerra de tot Europa, en un moment clau dels reagrupaments de classe. Seria, alhora, el govern amb millor disposició no només a resistir en termes socials la crisi sinó també a explorar canvis profunds per anar més enllà des de l’afirmació de les sobiranies. Seria també finalment el que aplegaria més influència política també a l’Estat i permetria noves majories sòlides a Catalunya. ¿Algú el defensarà en aquest combat electoral que s’acosta? Més que probablement no. És més, els actors implicats de ben segur tenen bons motius per no fer-ho. En realitat tot això és imaginació. Caldrà, tanmateix, pensar si ens fa falta poder imaginar futurs diferents o seguir pel camí ja conegut fins a l’esgotament.