Consultor de comunicacióMinuts abans de comparèixer davant el món i anunciar els acords de pau entre Israel i Palestina, un dia de tardor del 1995 al Jardí de Roses de la Casa Blanca, tot estava a punt per viure una jornada històrica. Va ser aleshores quan el president Clinton va sentir –un altre cop– enrenou entre les dues parts que, reunides al despatx del cap de gabinet del president, estaven enllestint els darrers detalls de l'acord. El motiu era que, entre els mapes que estaven signant, una carretera cap a Jericó que envoltava un monument cristià era reclamada per Arafat i alhora Rabin defensava que era seva. "Folks, va exclamar Clinton.
Després de minuts de discussió, Rabin, el primer ministre israelià, va reconèixer que la carretera pertanyia als palestins. "I ara què fem?", va demanar Clinton. "Signem els mapes, cap problema!", va defensar Arafat. "Ets conscient que si signes els mapes, segons el dret internacional, la carretera correspondrà a Israel?", va preguntar-li el president nord-americà. Arafat, amb tota la solemnitat, va dir amb un somriure: "La paraula d'en Rabin és més valuosa que qualsevol contracte signat". El primer ministre israelià va complir la seva paraula i li va cedir la carretera. La confiança: aquell bé tan necessari i tan escàs en la vida pública.
A mesura que s'acosta el 27-S es multipliquen els missatges de la por. Cada cop son més contundents (desesperats?), dramàtics i busquen cops d'efecte més poderosos. En l'esprint final de campanya incrementaran la seva potència: els amics del club dels tancs; el govern espanyol aguerridopidolant declaracions de líders internacionals; l'amenaça d'expulsió de la Unió Europea (UE); mitjans de comunicació que editorialitzen informació de manera sectària; les amenaces a treballadors d'empreses; l'amenaça bancària; i la dels pagesos i les ajudes de la política agrària comuna (PAC).
La narrativa del tsunami 'catastròfic' de la por, l'amenaça, l'odi i el càstig encara agafa més aparença de fortalesa i credibilitat quan tots els aparells de l'Estat hi estan alineats al darrere. El seu objectiu és el de la intimidació, el de l'extorsió emocional, el posar la por al cos als sectors més vulnerables i fràgils com la gent gran. I, de passada, espantar les persones que dubten i que estan indecises.
I és en aquests moments quan el sobiranisme necessita una figura protectora. Una figura que en aquest context d'amenaces i soroll eixordador generi i construeixi certeses, confiança, calma i seguretat. Es tractaria d'una figura que generés empatia i consens, a qui se li reconegués credibilitat, respecte i autoritat. Una figura que digués: "No patiu, tot anirà bé, ens en sortirem". Que ens fes sentir protegits: un lideratge moral.
La cancellera Merkel jugava, juga –amb la crisi dels refugiats sirians– i jugarà el paper de "mare protectora" de tots els alemanys davant un món ple d'incerteses. Hillary Clinton es vol erigir com la "padrina protectora" de les classes mitjanes nord-americanes, tan castigades els darrers anys. El sobiranisme troba a faltar una figura com aquesta en plena ascensió al cim del 27-S. Una figura com la de l'expresident Pujol, a qui la gent gran –amb independència de la seva afinitat ideològica– apreciava, valorava i escoltava molt. Avui, però, és una persona tacada i "radioactiva". Caldria una figura dolça i inclusiva, amb ànima de David Fernàndez. Una persona reconeguda per la seva exemplaritat en els àmbits diplomàtics i internacionals.
No descartem, però, que aquest "xantatge" de la imposició a cara descoberta produeixi l'efecte contrari: que creixi encara més la distància afectiva entre les parts. Que aquelles persones que encara validen el famós encaix federal o tercera via arribin a la conclusió que amb els qui abusen no hi ha res a federar. Que en comptes d'actuar des del marc de la fortalesa, l'Estat i els enfadats del 'no' ho estiguin fent des del marc del pànic i la desesperació. La història ens demostra que qui és fort sedueix, i qui se sent feble amenaça acomplexat. L'escriptora i activista civil Alice Walker ho definia així: "La manera més comuna que tenen les persones de donar-se per vençudes és pensar que no tenen cap força".