Una renda bàsica

Les grans tragèdies de la història han definit la manera com ens relacionem. A mitjans del segle XX, després de patir dues guerres mundials i la Gran Depressió dels anys 30, vam buscar nous mecanismes que garantissin la continuació de les democràcies capitalistes occidentals. I així és com va sorgir l’estat del benestar modern. Ja no confiàvem únicament en la caritat de l’Església, i d’altres entitats socials, o de les xarxes familiars, si les coses anaven mal dades. Es va crear un nou pacte social, basat en la solidaritat, pel qual aportàvem al sistema confiant que, en moments de necessitat –atur, malaltia o jubilació–, l’estat ens donaria suport.

Molts anys han passat, i moltes crisis, des que es van posar els primers pilars d’aquests serveis públics. Des de llavors, els nostres estats del benestar han anat evolucionant, introduint conceptes com el de la universalitat, alterant també el seu finançament. Per exemple, el de la sanitat, a càrrec des de fa tres dècades dels pressupostos generals de l’Estat i no de les cotitzacions individuals, com es feia abans. La salut, per tant, ha passat a ser un servei de ple dret per als ciutadans, sigui quina sigui la seva aportació al conjunt de la societat. I, actualment, molts de nosaltres no concebríem un estat modern i democràtic que no ens oferís una sanitat universal i gratuïta.

Qualsevol debat sobre el nostre estat del benestar queda petit en una crisi com la provocada pel Covid-19. Crisi sanitària, amb uns impactes socials i econòmics que ara mateix són impossibles de calcular, però que seran devastadors. Es tracta d’una tragèdia en què no només les nostres vides, sinó el global de l’economia, han quedat paralitzades. I com ens trobem després de la crisi dependrà en gran mesura dels costos que assumim ara per la recuperació.

Cal garantir que famílies i empreses no es quedin sense liquiditat, per evitar una futura crisi de solvència. El govern espanyol, la Generalitat i altres governs autonòmics han posat en marxa una bateria de mesures per lluitar contra això. Préstecs per a empreses, agilització dels ERTO (expedients de regulació temporal d’ocupació), assegurant drets als treballadors i moratòries del pagament d’hipoteques. Sens dubte, mesures que van en la direcció adequada, per evitar la falta de disponibilitat de diners que va agreujar molt les conseqüències de la crisi financera del 2008.

Però evitar una crisi de solvència vol dir també protegir els més vulnerables. Aquells que no tenen cases en propietat, ni estan legalment contractats, i no es poden beneficiar per ara de les mesures aprovades. I aquells que, per començar, no compten amb la informació suficient per realitzar els tràmits administratius necessaris per accedir a les ajudes, una tasca difícil en una situació en què moltes famílies pateixen per saber com arribar a final de mes.

Només sortirem d’aquesta crisi com una societat cohesionada si som capaços de fer arribar les xarxes de protecció a les llars amb risc d'exclusió. A aquelles que no es recuperaran ràpidament un cop acabi l’estat d’alarma, i que són les que encara pateixen els efectes de la crisi anterior. Famílies monoparentals sense recursos per afrontar una quarantena amb infants tancats a casa, falsos autònoms completament desprotegits, o treballadors i treballadores de l’economia informal que no tenen com acreditar una baixada d’ingressos. Per només citar-ne alguns.

El sistema de solidaritat creat per l’estat del benestar modern ens ha donat èpoques de pau i creixement econòmic. Però per seguir avançant com a societat cal garantir també alguns drets bàsics. Com ho hem fet amb la sanitat i l’educació, cada cop se senten més veus que demanen –ja sigui com a solució temporal o permanent– l’aplicació de rendes bàsiques. El ministre de Migracions i Seguretat Social, José Luis Escrivá, en diu “ingrés vital mínim ciutadà”. L’exministre d’Economia i vicepresident del Banc Central Europeu, Luis de Guindos, "renda mínima d’emergència". Fins i tot Boris Johnson parla d’una “renda bàsica universal”, i el mateix Donald Trump, que es refereix a uns “xecs d’emergència”.

La tragèdia del coronavirus està encara per escriure's. Encara som a temps de salvar el teixit productiu del nostre país. I de construir també una nova forma de relacionar-nos, en què els drets bàsics dels ciutadans estiguin garantits. Si la Segona Guerra Mundial va donar-nos l’estat del benestar com el coneixem avui, confiem que aquest altre conflicte global ens porti la renda bàsica.