Més escoles bressol, més igualtat
Al llarg de les pròximes setmanes més de 4.000 nens començaran la seva educació en una de les 101 escoles bressol públiques de Barcelona. Aquesta és la bona notícia. La dolenta és que gairebé la meitat de les famílies que volien escolaritzar els seus fills en una d’aquestes escoles no ho ha pogut fer.
Tenint en compte que la baixa natalitat és un dels principals problemes a què ens enfrontem, no reconèixer l’educació infantil com un dret bàsic no només afecta les famílies amb fills, sinó que és també una condemna a les generacions que estan per venir.
Si ens preocupa la baixa natalitat, preocupem-nos per les escoles bressol. Poques inversions tenen un retorn social tan important com el primer cicle d’educació infantil. Entre els 0 i els 3 anys és el període en què més podem fer per estimular els infants, i reduir així possibles desigualtats futures. Per tant, gastar en educació infantil és una de les inversions més progressives que podem fer. L’Organització Mundial de la Salut destaca que les actuacions en aquesta etapa tenen una gran repercussió en el desenvolupament del cervell, i afecten la salut, el comportament, els ingressos i les futures relacions socials. Aquells alumnes que reben educació infantil tindran millors resultats acadèmics i més oportunitats per desenvolupar-se personalment i professionalment com a adults, sigui quina sigui la renda dels seus pares. És la millor manera de trencar el cicle de desigualtat i pobresa que s’hereta de generació en generació.
Per tant, garantir la universalitat i gratuïtat de l’educació infantil és un objectiu que totes les administracions –tant els recentment formats ajuntaments i diputacions, com els futurs governs centrals i regionals– haurien de prioritzar.
Qui paga l’educació d’aquests infants? Des de l’any 2012, arran de la crisi econòmica, la despesa en escoles bressol rebuda de la Generalitat es va reduir en un terç, i posteriorment tot el seu finançament es va traslladar a les diputacions. Aquest conflicte perjudica tant l'oferta de places com la capacitat de planificació de les mateixes escoles. És un deute pendent al qual el govern de la Generalitat ha de posar solució.
Hem de veure les escoles bressol com un bé públic, com ho és una carretera o la il·luminació dels carrers. D’ús universal i gratuït. I, per tant, finançat mitjançant impostos. En el cas de l’educació 0-3 són molts els ajuntaments catalans que han començat a aplicar una tarificació social a les escoles bressol basada en la renda familiar. Per exemple, a Barcelona, d’una quota única de 289 € al mes –amb bonificacions per a les famílies de renda baixa– s’ha passat a un sistema de 10 trams, de 50 € a 395 €. Cal tenir en compte, però, que aquest sistema no és perfecte, ja que acosta el que paguen les famílies amb rendes mitjanes i altes al preu que pagarien en escoles privades, que els ofereixen més flexibilitat i facilitats per conciliar la vida laboral i familiar. Més enllà del preu, l’oferta de places és molt limitada. Per exemple, a barris com l’Eixample (dret i esquerra) aconseguir plaça és directament una utopia, amb 9 escoles bressol municipals per una població de 266.000 habitants.
Per tant, l’educació infantil de primer cicle, malgrat tenir uns beneficis socials indubtables, està lluny ara mateix de ser un bé públic. Al nostre entorn ja s’estan posant en marxa experiències que pretenen canviar aquesta realitat. Per exemple, el govern de la Rioja oferirà de forma gratuïta un bonus infantil per a l’educació de 0 a 3 anys a tots aquells empadronats en la comunitat autònoma, tant si van a escoles bressol públiques com si van a privades.
Són moltes les preguntes que s’amaguen darrere de l’educació infantil, com quant han de cobrar aquells que tenen cura dels nostres infants, quina és la corresponsabilitat de les famílies o quin nivell de govern s’ha d’encarregar del seu finançament. Són debats difícils d’afrontar perquè tenen sovint un important component ideològic. Però els avantatges d’aquesta educació no són només per als nens, que tindran un millor desenvolupament social, intel·lectual i emocional, o per a les famílies, que podran conciliar millor i repartir més igualitàriament les tasques de la criança. Garantir una educació infantil universal i gratuïta ens beneficia a tots, tant a les generacions presents com a les futures. Podria millorar els índexs de natalitat i tenir una societat més igualitària i una economia més vibrant. Deixar de perdre aquests guanys és un cost que no ens podem permetre.