Europa: aprofitar el vent a favor
Els mercats financers han respirat alleujats després de la victòria d’Emmanuel Macron a les eleccions franceses. El risc que els candidats antieuropeus d’Holanda i França suposaven per al món financer era veritablement terrible, perquè una ruptura o un debilitament considerable de la Unió Europea hauria suposat l’enfonsament de molts actius. Si Europa es trenqués, els mercats haurien de posar un preu nou a les obligacions que emeten els governs, o les companyies europees, i també a les accions de les empreses que cotitzen a borsa. En el cas dels bons, la prima de risc seria molt més alta en països com el nostre, ja que no tindríem el mateix suport dels veïns europeus més rics. En el món de la borsa els preus s’haurien desplomat perquè un mercat trencat acostuma a fer més difícil i car que les empreses arribin als consumidors.
És per això que, en veure Macron a l’Elisi, els mercats, per fi, van respirar molt més tranquils. I això és doblement important: no només perquè ens treu una gran incertesa de sobre, sinó perquè també permet que la tendència reflacionista que va començar l’any passat continuï el seu camí, ara amb menys traves i, esperem, més visibilitat.
Encara que Donald Trump es vulgui apropiar de la reflació que afortunadament estem vivint, aquesta millora de l’economia mundial ja havia començat mesos abans que ell guanyés les eleccions del novembre, i es va accelerar al gener, quan ell va arribar a la Casa Blanca, al gener. Aquesta reflació la van començar els xinesos l’estiu passat amb l’anunci d’espectaculars mesures d’estímul fiscal i monetari que almenys han frenat la desacceleració d’aquell país -la segona economia mundial-. Tot i així, els més pessimistes encara creuen que l’intent reflacionista asiàtic acabarà com els anteriors: en no res. Primer, la Reserva Federal nord-americana va dir el 2013 que pensava retirar les seves polítiques expansives, i es va trobar un ensurt tan gran als mercats que es va fer enrere. I ja no parlo de la increïble pujada dels tipus d’interès del Banc Central Europeu el 2011, que va ajudar a precipitar la crisi del deute sobirà europeu -potser un dels errors més grans de la història de la política monetària.
Afortunadament, l’impuls que la Xina ens va donar l’any passat pot ser més rellevant i sostenible que els anteriors, perquè ha sigut precisament aquest país i no pas els Estats Units, i encara menys Europa, qui ha tirat de l’economia mundial després de la crisi del 2007-08. Ha sigut l’enorme consum xinès de primeres matèries el que ha mantingut els països emergents, com el Brasil, i els ha allunyat de les conseqüències de la crisi. Les compres xineses dels productes americans i europeus també han salvat més d’una empresa als països desenvolupats. Per tant, l’estímul de Pequín del 2016 ens ha donat una mica d’ordre i certes garanties que el líder en creixement a hores d’ara continua viu.
Després va venir Trump i va prometre creixement, i els inversors s’ho van prendre al principi al peu de la lletra, però els seus dubtes han anat creixent d’ençà que és al 1600 de Pennsylvania Avenue. Des de mitjans de gener la rendibilitat dels bons del Tresor americans ha baixat, cosa que indica que el mercat espera menys inflació i creixement. En la recent conferència del Milken Institute, el Davos nord-americà, ha quedat molt clar que els inversors esperen poca influència del nou president en l’economia americana i global. Això són bones notícies.
Si els Estats Units sembla que tornin al lloc que els correspon, Europa sembla que també ho està fent. Després de gairebé una dècada perduda, la que hem necessitat per sortir de la crisi, el creixement comença a repuntar i les dades són molt més positives, ara que hem deixat enrere l’ensurt de les eleccions holandeses i franceses; ja tocava.
Però seria un gran error caure en la complaença tan arrelada al Vell Continent. L’ensurt dels partits populistes ha sigut molt real, i el fet que no hagin guanyat ara no vol dir que no puguin guanyar d’aquí uns anys. És més, són partits joves que segurament aprendran i maduraran, potser milloraran. Ha desaparegut la por electoral, però no els problemes que la van causar.
Europa ha d’estudiar molt i molt el que ha provocat aquest descontentament i també el Brexit. Els que protesten tenen raó en molts punts: la Unió Europea és una organització poc democràtica i anquilosada, lluny de la realitat del ciutadà i escandalosament ineficient. Europa ha de canviar això, i de pressa, si no vol patir de debò en el proper cicle electoral. Ara és un bon moment per fer-ho, quan, per fi, sembla que tenim el vent a favor.
