"Em vaig posar a plorar i ja no vaig poder parar, era un atac d’angoixa"

BarcelonaEra una pregunta innocent: “Com estàs?” Però suficient per fer vessar el got. “Em vaig posar a plorar i ja no vaig poder parar. Jo creia que estava bé, però vaig tenir un atac d’angoixa. Em van enviar a casa i vaig estar dos mesos amb ajuda psicològica”, explica la Marta –nom fictici–, infermera d’urgències de l’Hospital de Bellvitge. L’augment de la càrrega de treball, la fatiga i la incertesa impacta en la salut mental dels sanitaris després de gairebé dos anys de pandèmia. La Marta treballa en el bloc quirúrgic d’urgències, l’únic dels cinc blocs que durant la pandèmia ha atès tot el que no era covid. “I ens hem trobat amb més càrrega laboral perquè al parar-se quiròfans, consultes externes i proves diagnòstiques, les patologies han trigat més a diagnosticar-se i els tumors més a operar-se, i això vol dir més probabilitats de complicacions”, explica. Assegura que l’activitat encara no s’ha recuperat al 100%. “A cada onada, quan es necessitaven llits per covid hem hagut d’aturar l’activitat. I ara, amb la sisena onada, els malalts no poden pujar a planta perquè estan ocupades amb pacients covid i s'acumulen a urgències, és un col·lapse”. Després de dos mesos de baixa ja ha tornat al seu lloc de treball.

No ho ha fet encara la Maribel, treballadora dels serveis socials d’un ajuntament d’un municipi de 20.000 habitants que està de baixa després d’haver fet un quadre de burn out. “Fa 30 anys que treballo a serveis socials i mai havia vist demandes tan dures, gent que no té per menjar, per exemple, quan això ho vèiem poc. Falten recursos humans per atendre l'increment de casos i recursos per a les persones que atenem. Sents molta impotència, perquè no són casos, són persones amb problemes greus. Mai m’havia sentit tan poc escoltada pels meus superiors", explica la Maribel, a qui la situació l’ha sobrepassat. Dolors articulars, malestar, mal de cap, sensació d’ofec, problemes per dormir o taquicàrdia van ser alguns dels avisos del cos, que un dia va dir prou. “Quan van començar les taquicàrdies ja vaig veure que cauria en rodó i em vaig dir «O ho atures o t'atura a tu»”, diu aquesta psicòloga i educadora social. “Vas resistint fins que un dia explotes”, afegeix la Marta, que reconeix que al seu servei han passat pel mateix professionals de totes les categories i torns. “Tot això passa factura en l'àmbit personal. Aquest ritme no és sostenible, però mentre ho fas no te n’adones, perquè la feina ens agrada”, afegeix.

La seva situació no és aïllada. Si la majoria de la població estem cansats de la pandèmia és fàcil imaginar com estan els sanitaris. “Fa un mes i mig pensàvem que estàvem al final del túnel i l’escenari ha canviat molt ràpidament: tornem a nivells de pressió assistencial similars als de fa uns mesos”, diu Toni Calvo, director de la Fundació Galatea, una entitat creada pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya per vetllar per la salut i el benestar dels professionals sanitaris. Aquesta pressió genera entre els professionals sentiments de frustració, així com esgotament físic i mental que s’acumula a mesura que s’allarga la pandèmia.

Ansietat i depressió

Ho han notat a la Fundació Galatea, on la demanda d'ajuda psicològica s’ha incrementat un 30% arran de la pandèmia de covid –ja han atès més de 1.800 professionals des del març del 2020, entre ells la Maribel i la Marta– i a mesura que aquesta s’allarga també augmenta la complexitat dels casos. Si abans la mitjana eren quatre sessions de teràpia per cada usuari, ara ja en calen sis o set. “I com més complexitat hi ha, la intervenció psicològica també es converteix en farmacològica”, apunta Calvo. Els motius de consulta més habituals són ansietat i depressió. “I en alguns casos, no significatius però sí importants, amb algun consum de substàncies”. El desencadenant és, sobretot, la sobrecàrrega de treball. “Hi ha molta ansietat vinculada a la reorganització i la reestructuració dels equips, a la gestió de la incertesa i a la falta de recursos”, argumenta Calvo, que recorda que els sanitaris estan molt formats per cuidar els altres i poc per cuidar-se a ells mateixos. I l’impacte és transversal: metges, infermeres, zeladors, administratius, psicòlegs, treballadors socials...

El pes, un cop més, sobre la primària

La sisena onada ha impactat de ple, un cop més, en l’atenció primària: cribatges, test d’antígens, seguiment de contactes, vacunes, certificats covid..., a més de l’activitat habitual de control de pacients crònics i visites telefòniques, presencials i a domicili. “Realment els professionals estan col·lapsats i amb problemes d’ansietat i angoixa. Les dotacions de personal ja eren febles abans i si ara hi afegeixes una pandèmia amb sis onades seguides no és d’estranyar que els professionals acabin amb atacs d’ansietat i hagin d’agafar la baixa”, argumenta Glòria Jodar, directora de l'àrea de desenvolupament del Col·legi d'Infermeres de Barcelona i directora de l'EAP Sant Andreu de la Barca. Entre un 6% i un 9% dels professionals de l’atenció primària han hagut d'agafar la baixa mèdica entre l’octubre del 2020 i l’agost del 2021, segons dades del departament de Salut.

Meritxell Sánchez-Amat, metgessa al CAP Besòs de Barcelona i presidenta de la FoCAP, reconeix que hi ha “esgotament pandèmic” també entre els sanitaris. “Està molt bé que la gent recorri a l’atenció primària, però ens han deixat molt sols i la quantitat de feina és molt gran”, admet. I les mesures per reforçar el sistema durant la sisena onada –contractació d’estudiants d’últims cursos– són insuficients. “Estic fent la feina com la vull fer, però amb un esforç personal molt gran. Estem assumint moltes mancances de la resta de nivells assistencials i això desgasta molt”, lamenta Sánchez-Amat. “Les visites hospitalàries, proves o operacions que es demoren em fan patir pels pacients i em generen feina i malestar perquè no depenen de mi”. No obstant, creu que s’ha de canviar el discurs cap a l’atenció primària: “També estem fent molta feina i ho hem de posar en valor”.

Les urgències, desbordades

A les urgències hospitalàries també s’ha incrementat el volum de feina. A l’augment de casos derivats de la sisena onada i empesos per la variant òmicron s’hi han de sumar infeccions respiratòries, passes intestinals, insuficiències cardíaques o patologies cròniques descompensades. “Estem en xifres d’activitat un 8% superiors a les de l’hivern del 2019, quan vam tenir més activitat que mai”, diu Mireia Puig, cap d’urgències de l’Hospital de Sant Pau, que alerta que els recursos “no són infinits”. “Estem cansats perquè portem molts mesos amb molta activitat i no hem desescalat mai el covid”, afegeix. Joaquín López-Contreras, cap de malalties infeccioses de Sant Pau, també constata aquesta “sensació general de desànim” entre el personal sanitari quan veu que es reobren sales covid que ja s’havien tancat o es torna a desprogramar activitat no covid. “La gent està trista i preocupada perquè tot el que ens ve a sobre és perjudicial. Quantes setmanes portem veient que Europa està fatal? Això és un déjà-vu per a tothom”.

Tant la Maribel com la Marta han pensat en deixar la feina. "Però m'ho vaig treure del cap perquè m'encanta", apunta la Marta. Al voltant del 20% de tots els professionals de l’àmbit de la salut els ha passat pel cap algun cop deixar la feina des de l’inici de la pandèmia, però només un 2-3% s’ho ha plantejat seriosament. El component vocacional hi pesa molt. La Maribel porta dos mesos de baixa i el seu objectiu és reincorporar-se al seu lloc de treball: “Ara estic més preparada per tornar, però també em fa por per si les condicions no han canviat i l’ansietat pot més que jo”, conclou.