Emergència lingüística
Dijous el conseller Puigneró va presentar el projecte Aina, que pretén garantir el català en l’era digital. El director associat del Barcelona Supercomputing Center, J.M. Martorell, va assenyalar que un estudi dut a terme per Meta-Net situa el català en perill d’extinció digital. Cert, però caldria afegir que el català és a prop del risc d’extinció en general, no només en l’àmbit digital: al carrer, a la feina, als patis escolars, al lleure dels nostres joves, a les botigues, als restaurants, etc.
No tothom deu tenir aquesta percepció perquè vivim una situació paradoxal. Si bé en termes absoluts mai hi havia hagut tanta gent capaç d’entendre i expressar-se en català, només el 32,5% dels habitants d’arreu dels territoris de parla catalana l’empra habitualment, cosa que el converteix en una llengua greument amenaçada. Segons les dades oficials, en els darrers 15 anys hem perdut mig milió de parlants habituals (hem passat de 5,1 a 4,6 milions). El 2018 només el 19,6% de barcelonins d’entre 15 i 29 anys tenien el català com a llengua habitual, cosa que significa una caiguda de més de 10 punts en 5 anys.
Quan una llengua se situa per sota del llindar del 30% de locutors, ells mateixos són conscients de la dificultat de trobar altres persones amb qui parlar-la i això fa que tendeixin a deixar d’utilitzar-la de manera espontània en l’esfera pública -per exemple, amb persones desconegudes-. Aquesta situació d’inseguretat dels parlants genera una espiral més gran de disminució de l’ús, que fa que alguns parlants s’acostumin a no parlar-la fins i tot amb altres parlants, perquè ja han adquirit l’hàbit d’abandonar-la.
És per tot això que ho comparem amb la crisi climàtica i diem que el català es troba en emergència lingüística. Després de dècades de campanyes de sensibilització, avui tots som conscients de l’emergència climàtica que viu el nostre planeta. Tot i que els efectes no siguin immediats, sabem que si ara no es prenen mesures contra les emissions i la contaminació, la Terra, tal com la coneixem, desapareixerà. Això és exactament el mateix que passa amb la llengua. Si no fem res per aturar la regressió de l’ús social, el català s’extingirà perquè, tot i que s’aprengui a l’escola, la gent no el farà servir.
Crec que les causes d’aquesta emergència les trobem en tres aspectes. En primer lloc, la deixadesa i marginació del català del conjunt de les administracions públiques. L’estat espanyol, que hauria de ser el primer de protegir i promoure amb polítiques actives les llengües de l’Estat, té actituds ben contràries. Només dos exemples: cap fet real per promoure el català en el món audiovisual i plataformes digitals i negar-se sempre a demanar l’oficialitat del català a la Unió Europea. A més, les administracions autonòmiques no han estat ni ambicioses ni decidides, i això en un entorn hostil vol dir recular. També dos exemples: mancances al món de l’ensenyament i manca de voluntat i/o de capacitat de la Generalitat de Catalunya per fer complir lleis plenament vigents com la llei del cinema i el Codi de Consum.
En segon lloc, el jovent d’avui viu en un entorn comunicatiu altament descatalanitzat. On és el català al lleure, al món audiovisual, als videojocs, a l’etiquetatge, a bona part dels aplicatius digitals, als assistents de veu?
I la tercera i darrera causa: la pèrdua de consciència lingüística dels parlants. Tots som model lingüístic, especialment però no només per a infants i joves, i n’hem de ser conscients. Sovint no ens adonem que nosaltres mateixos renunciem a la llengua o normalitzem que ells hi renunciïn. Cal que tornem a activar-nos lingüísticament. Cal que parlem sempre que ens entenguin en català, que triem quan sigui possible productes i serveis en català i que exigim els nostres drets lingüístics.
No. No és cap discurs catastrofista. Som a temps de revertir-ho! Per això des de la Plataforma per la Llengua encetem una campanya de sensibilització sobre l’emergència lingüística. Al febrer, al lliurament dels VII Premis Martí Gasull i Roig, vaig llançar un advertiment: “La llengua es troba en emergència lingüística. O comencem a solucionar això amb polítiques i actituds efectives de veritat, decidides, desacomplexades i valentes o això acabarà en desastre”. Avui ho reitero. Lamentablement les noves dades em donen la raó. És una realitat que dol i que cada cop veiem més. Per això a l’ONG del català proposem solucions per capgirar-ho, solucions que requereixen la complicitat de les administracions i de la ciutadania. Som-hi!
