L’emoció de Jordi Cuixart
Diumenge tornava el Quatre gats amb una entrevista de Ricard Ustrell al president d’Òmnium, Jordi Cuixart. Abans que comencés, però, vèiem Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium, acompanyant Cuixart a la presó després d’un permís de dotze hores. Un instant commovedor perquè transmetia el pes emocional que suposava tornar al centre penitenciari en aquell entorn que la televisió ens mostrava inhòspit: la fredor d’un pàrquing solitari, en un capvespre desavinent i amb un edifici d’il·luminació hostil esperant-lo. L’únic moment, potser, en què descobríem el sempre optimista i combatiu Cuixart emocionar-se i desinflar-se una mica tot i no perdre el somriure. Observar, des de dins del cotxe, les seves passes cap a la porta de la presó t’afligia.
L’entrevista era una conversa des de la distància a través d’una connexió virtual: Cuixart responia les preguntes del periodista des d’una sala on l’únic que vèiem al seu darrere era una paret d’un to blanc grogós de grans maons. Ustrell i Cuixart, cadascú davant d’una pantalla. Tot i que a l’inici el so distant de la connexió digital va fer pensar que aquell mètode dificultaria la calidesa d’una conversa interessant, l’energia comunicativa del president d’Òmnium va permetre que la distància social quedés compensada per la proximitat del seu to. Entenent la televisió i aquestes entrevistes als presos polítics com un material documental per al futur, potser és interessant que visualment aquesta condició d’empresonament quedi subratllada. Si bé, malauradament, ara no ens sorprèn veure aquestes persones parlar des d’una presó, d’aquí molts anys la imatge adquirirà una contundència i una dimensió històrica inqüestionables. Per aquest motiu, segurament, un cop Cuixart i Ustrell es van acomiadar, el muntatge es va esperar que el president d’Òmnium abandonés la sala i la porta petés al tancar-se amb un cop metàl·lic abans de canviar d’escena. Un altre instant dolorós.
L’entrevista va mantenir un equilibri entre el vessant més personal i familiar i la faceta de compromís social i d'actualitat política que demana el seu càrrec. L’estructura del programa funcionava a manera de calidoscopi: s’anaven inserint fragments d’altres entrevistes a la seva dona, Txell Bonet, les seves germanes, Gemma Nierga o el president Montilla, per anar conformant un retrat més complet del protagonista.
El final del programa no va ser gens innocent. De la presó vam passar a la rambla de Catalunya, al lloc on Cuixart i Sànchez van pujar al cotxe de la Guàrdia Civil per dirigir-se als manifestants. La seu de la conselleria d’Economia ja no és allà, i amb una música suau de jazz, la càmera ens ensenyava com, mentrestant, la vida de la gent continua, lleugera i despreocupada, mentre demanen una beguda i trien unes tapes per sopar. I els ecos dels manifestants d’aquell 20 de setembre de 2017 ressonen llunyans. El missatge entre línies et tornava a deixar amb el cor encongit.
