14/11/2019

A les barricades

Ara que llegeixo i sento, a tort i a dret, perquè per alguna cosa tenim Twitter i tertulians, que no pot ser això de tallar la frontera, que es causen pèrdues econòmiques, i que sembla mentida que els facin això als autònoms, i que la teva llibertat s’acaba on comença la meva, i avui que fins i tot en Valls, que torna a sortir del forat, s’ha fet una foto de les seves passejant amb el seguici per veure si trobava algun contenidor cremat, m’agradaria recordar una cançó.

Tots la coneixeu. Es diu A las barricadas. Durant la Guerra Civil potser la van cantar els vostres avis (o besavis). El meu sí. Era l’himne dels anarquistes internacionals. Deia: “¡A las barricadas, por el triunfo de la Confederación!” Se la va quedar, com a himne, la CNT. De la mateixa manera que Solidarnosc fa servir L’estaca, de Llach –i també la fa servir, segons com, Podem–, aquesta cançó, que originalment es diu La varsoviana (sempre Polònia, tu), l’ha fet servir molta gent en moltes reivindicacions. L’autor és un poeta, Wacław Święcicki, que va ser empresonat quan el moviment obrer polonès lluitava contra l’ocupació russa.

Cargando
No hay anuncios

Amb això vull dir que he sentit molts, molts socialistes (dels que no s’anomenen d’esquerres no en parlo, esclar) cantar aquesta cançó. I malament rai si resulta que les barricades només les tolerem si la lluita ens agrada i en funció de si acceptem o no la llibertat dels rivals. Vull dir que probablement, si Twitter hagués existit des de la prehistòria, ens haurien arribat de diferent manera moltes lluites, perquè cap lluita compta amb el cent per cent de la població. Els que surten al carrer són sempre menys dels que es queden a casa. #Maigdel68AixíNoLesLLambordesSónMeves o #PrimaveraÀrabSíHomeIunBeNegreHalal o #JornadaDeVuitHoresGanduls #ATreballar.

El que demanen els joves catalans acampats és “Spain, sit and talk”. Volen una solució negociada al conflicte polític, volen amnistia per als presos tancats injustament i que tornin els exiliats. No és menys estrany, ni més, que el que demanaven els seus, ara lloats, antecessors.