'Buried' (basat en fets reals)

Nena, fill, quin disgust, encara estic plorant, sí, ara t’ho explico, espera’t que em moco, que és que no puc parar de plorar, no puc, nena, sí, és que mira... El pobre Piuet... Vet aquí que sento un ploc, un cop sec. I vaig a la gàbia i me’l trobo a terra, amb les potetes 'tieses' com branquetes d’olivera, nena. A terra, garratibat, pobrissó, amb el caparró a un costat, el bec obert, i ja com amb el rigor mortis. I plorant com una magdalena, perquè tu saps la companyia que m’ha fet sempre, i la gràcia que ens ha fet sempre quan ha dit “Visca el Barça”, vaig al balcó i ja preparo la tomba. Sí, sí, començo a cavar, amb aquestes mans, nena, al test de la clavellina, perquè al del gerani, que és més gros, hi tinc la Maula, pobrissona. I dic, mira, ara agafaràs paper de plata, d’aquest de la casa Albal, per fer-li la mortalla (perquè el paper de plata va molt bé per als cadàvers, te’ls deixa hermètics, oi que m’entens?). I plorant, plorant, vaig a buscar la bèstia, la porto a la cuina (i dic: “Mira, encara està calentó, pobre animal”) i jo que tallo un quadradet de paper de plata i l’hi poso a sobre. I començo a embolicar-lo, perquè te'n facis una idea, com una papillot, saps (que us agraden tant), amb les vores ben tapades. I plorant, que em queien unes llàgrimes com cigrons. I quan ja el tinc del tot hermètic, el porto, jo, tota solemne, al test, que ja tenia el forat fet, i el diposito, saps, i penso: ara diràs unes paraules abans d’enterrar-lo. I dic: “Adeu, Piuet, m’has fet molta companyia durant aquests anys, i després de tu no en vull cap més, s’han acabat les bèsties”. I nena, li tiro la primera palada de terra i veig que el paper de plata es mou. I jo, primer, un 'susto' que no t’ho pots imaginar. Quin xiscle, nena, quin xiscle. I després que l’agafo i el torno a portar a la cuina i allà al mig destapo, i veig que el Piuet és viu. Sí, nena, jo encara amb les llàgrimes regalimant galta avall i era viu. Què sé jo, potser va tenir un ictus. I res, tu. El vaig deixar a la gàbia i com si res, tu. Sí, filla, sí. Per poc l’enterro viu. I ara no puc parar de plorar...