Diada amb gent a la presó
El poema que adoro de Palau i Fabre comença amb aquesta declaració d’intencions: “Jo em donaria a qui em volgués...” Em sembla que sempre he tingut una capacitat extraordinària per donar-me a qui em vol i, sobretot, no donar-me, no intentar donar-me, a qui no em vol. És una defensa, ja ho sé, no cal que em feu estirar en cap divan. Jo no podria mantenir relacions amb un prostitut, perquè estaria tota l’estona patint perquè ell ho feia obligat. No comprenc el sexe sense reciprocitat. L’abús sexual em resulta tan aliè com menjar mosques. “Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida”. Ho va agafar l’estimada Montserrat Roig de Johnny Guitar. Jo mai podria pronunciar una frase així. Jo aspiro a: “Sé que m’estimes, i és normal que m’estimis”.
Com sempre, la cosa tirarà cap a la metàfora. No entenc que hi hagi qui vulgui mantenir, com sigui, la unitat d’Espanya, i vulgui reprimir, com sigui, el dret, que no ve d’ahir, ni d’abans-d’ahir, a l’autodeterminació. Espanya és Castella amb diverses annexions, més o menys assimilades. Catalunya, el País Basc, Astúries (maldant per l’oficialitat de l’asturià), Galícia... Cada una d’aquestes nacions ha mantingut, malgrat tot, una llengua. I una llengua, ho sap tothom (aquest és el perill) és una manera de veure el món. Carrega’t la llengua i assimilaràs el poble. Ho sabien els romans, ho sabien els Reis Catòlics i ho sap el Preparao. Però justament, justament, la seguretat en un mateix i en el que significa es demostra no tenint pànic a l’autodeterminació. Donant-te només a qui et vulgui, com els britànics, ets guapo i atractiu. ¿Deixaria de ser la Gran Bretanya, la Gran Bretanya sense Escòcia? No, esclar. Ho deixaria de ser només prohibint l’autodeterminació d’Escòcia, assimilant-la per força, amb repressió, amb discursos de la reina. Hi ha aquest refrany tan espanyol que diu “Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces”. Doncs de “constitucionalista”?
