Una embarassada que llegeix

A propòsit de la mort de l’escriptor Carlos Ruiz Zafón, la periodista Helena Garcia Melero, ahir, al seu programa de TV3, va explicar de manera molt espontània com s’havia llegit L’ombra del vent. Ho va fer a la taula del menjador, “com si estudiés”. Va dir: “Sempre llegeixes al llit, o al sofà, però jo estava embarassada de la meva primera filla, i a mi ningú m’havia explicat que, quan estàs embarassada, costa molt de llegir una obra gruixuda, de tapa dura”.

Em va encantar la imatge i l’explicació. Això que compartia la Melero és molt cert. Prenyada no pots llegir llibres gruixuts al llit, perquè, si pesen gaire, no te’ls pots posar al damunt del panxot, de la mateixa manera que no et pots tallar les ungles dels peus, perquè no te les veus. Però ella, tot i prenyada, no volia deixar de llegir i, per tant, es posava el llibre a la taula i s’hi asseia “com si estudiés”. Em va fer pensar molt en el quadre de Van Gogh La lectora de novel·la. Com la Melero, aquesta dona del quadre (busqueu-lo, sisplau) no està ajaçada, arraulida, sinó amb l’esquena dreta. En l’atmosfera de la pintura hi ha una intimitat que ens expulsa i ens omple d’enveja. M’agrada molt la mirada lectora del quadre, perquè em fa pensar en algú que –com jo– no hi veu de lluny i sí de prop. Acota el cap i alça la vista. Les mans, no gaire realistes, ens fan sentir tot, tot l’amor de la dona per l’obra d’art que té a les mans. Al darrere hi té una prestatgeria amb més llibres i una escala: és una biblioteca. Penses, veient-la, que ha agafat el llibre un moment, l’ha obert i s’hi ha quedat encantada. Em vaig imaginar el quadre aquest: la Melero embarassada llegint a la taula. I em va semblar una imatge meravellosa, per a alguna campanya d’aquestes que fan de vegades, que no serveixen per a res (no han de servir per a res) però que ens agraden tant, perquè no hi ha res més bonic que veure algú llegint amb delit, passant del món.