Enquestes

Escriptora“Sis de cada deu espanyols estan d’acord que s’acusi els polítics i activistes de rebel·lió”, ens diu una enquesta de 'La Vanguardia'. Els hi han preguntat i han contestat. Opini. Opino. Opino que se’ls ha d’acusar de rebel·lió. Gràcies, ja pot seguir amb la seva vida.

Però no sabem si aquests sis de cada deu espanyols comprenen el significat de 'rebel·lió'. Tampoc sabem si estan a favor de la injecció letal o de les tortures per treure informació als delinqüents. No ens diuen quants d’ells, tot i sabent que la rebel·lió no existeix, troben la injustícia un mal menor. També els semblaria bé “alta traïció” o “espionatge”. Els és igual que siguin innocents. Que tinguin fills. Ells contesten l’enquesta. Opinen. Opinen sobre la vida d’aquests empresonats, des d’un telèfon fix que ja gairebé no fan servir, perquè ara tothom té mòbil. Ara els telèfons fixos només els fan servir els enquestadors i les sogres i mares.

Diumenge veia 'Despertares' amb la família. En un moment donat el protagonista, que s’ha “despertat” d’una letargia vegetal de trenta anys, es queixa que no el deixin sortir sol de la institució psiquiàtrica on viu. Ell vol anar a fer un passeig. “Només vull anar a fer un passeig”. I li diu al metge que la vida és preciosa i que no s’ha de malgastar. Ell ha estat apagat i ara que està encès vol fer-ho tot. No perdre ni un dia. No l'hi permeten.

Com pot ser que els humans, sabent com sabem que la vida és tan preciosa, l’arrabassem a algú que no és cap perill per a la societat, només per no veure’l, per impedir-li de seguir vivint? Com podem ser tan arrogants i infantils per tenir gent tancada ben lluny dels nostres ulls? Veig gossos lligats perquè borden, veig animals als aparadors de les botigues, entre papers de diari, veig nens en campaments de refugiats, veig gent a la presó injustament. No calen les enquestes.