Massa turístic, sí

Angela Merkel anuncia que vol tancar bars i restaurants. Però a Alemanya, un estat on es fa fosc ben d’hora i se sopa abans de les set, no hi ha tants bars, ni representen el mateix volum de negoci que els restaurants i bars que tenim a Catalunya. El clima provoca costums. És lògic que aquí se sopi més tard, i hi hagi el plaer de la cervesa o el gintònic a la terrassa. Ho dic jo, que sopo sempre a les set, me’n vaig a dormir a les deu i faig les copes de dia.

Amb el toc de queda en marxa, i després de veure la festassa de tota aquella colla, em penso que hi ha restaurants i bars que podrien obrir. Potser només per dinar, potser per fer berenars sopars, d’hora. Potser les discoteques podrien fer el mateix: obrir d’hora i tancar d’hora si el problema és la nit. Si no els obrim de seguida molts no sobreviuran. Ara baixar pel carrer Muntaner, per exemple, és desolador. El forn aquell, que servia entrepanets, ja no existeix; el Re-Read ja no existeix; la botiga de mitges, buida; la perruqueria, buida...

Ens hem trobat amb l’absència de turistes. Hi ha llocs que diem que són “turístics”. Quan viatgem i també quan som els considerats locals. Però aquests llocs “turístics” poden partir de l’autenticitat o de la mentida. Vull dir: és evident que segons quin tipus de tablao flamenc a Barcelona és una impostura. I és evident que tantes botigues de pernil (de cop van proliferar per tot arreu) que venguin retallons no són per al consum de pernil autòcton i, per tant, volen crear un miratge per als japonesos. I és evident que no anirem mai a segons quin establiment que faci segons quines paelles. Si volem flamenc, pernil, dansa del ventre o paella buscarem un lloc bo. Els negocis turístics falsos no sobreviuran a la pandèmia. Només sobreviuran els negocis autèntics –un lloc on hi facin, amb tota naturalitat, pa amb tomàquet–, on nosaltres tinguem ganes de posar els peus.