Medalles

Ha mort el torturador franquista que duia el sobrenom de Billy el Niño. T’imagines el perquè d’aquest motiu, que, com que té aquest punt humorístic, resulta encara més sinistre. Potser era petitet. Potser tenia cara de nen. Se'l coneixia per les pallisses que havia clavat als detinguts. Hi ha gent a qui li agrada pegar, fer mal. Fer sang, fer cridar. Hi ha gent a qui li agrada posar elèctrodes als testicles, hi ha gent així.

Billy el Niño no va rendir comptes mai. A qui n’hauria hagut de rendir, no? Al rei? Però no només no va rendir comptes. Va ser condecorat (amb medalles que suposen diners vitalicis). I com que la justícia argentina, que sí que ha fet judicis amb la seva dictadura, va reclamar-lo per tortures, l'Audiència Nacional li va retirar el passaport i li va demanar que es presentés als jutjats cada setmana per si de cas se l’extradia. El 2014 aquesta Audiència Nacional va rebutjar l’extradició amb l’excusa que les tortures “havien àmpliament prescrit”. Ja està tot dit.

En fi, pel que sembla el govern espanyol “tenia un pla des de feia mesos per retirar-li les condecoracions i els complements salarials” però, ves per on, no ho va fer. Ara, coincidint amb aquesta mort, hem sabut que els policies destinats a Catalunya (els de l'“A por ellos, oé”) també han sigut condecorats amb un sou vitalici que suposa, també, un complement econòmic. Per què? Perquè van pegar bé? Perquè van pegar per Espanya? Perquè van pegar-los a “ellos”, que som nosaltres. Hi ha gent a qui li agrada pegar, fer mal. I m’alegra dir, perquè aquesta és la qüestió fonamental, l'única en realitat, que hi ha gent a qui no li agrada. Hi ha gent a qui no li podria agradar mai pegar, fer mal. I aquesta gent a qui li agrada pegar i fer mal, segons on viu, segons a qui pega i a qui fa mal, rep medalles. Quina gran alegria no ser ells.