Que bé que ho farien

Sempre explico aquella vegada que el Raül Romeva va aconseguir que un jove sirià vingués a Catalunya a córrer la marató amb la seva cadira de rodes (li havia disparat un franctirador quan anava a comprar el pa en bicicleta). Raül Romeva va rebre la petició d’ajuda d’un grup de gent entre els quals em compto (era conseller d’Afers Exteriors) i va donar l’ajuda. Ho va fer parlant amb la diplomàcia espanyola, fent anar papers amunt i avall, ara enraonant amb aquest i amb aquest altre, amb tota la discreció. Ara el jove, que es diu Adnan, viu aquí.

Hi penso quan hi ha problemes diplomàtics com el de la Nissan, que farà que tantíssimes famílies es quedin sense ingressos. És un problema diplomàtic, sí, que sens dubte s’hauria hagut de mirar de solucionar abans de l’enfonsament. Què hauria fet, què faria el Raül Romeva si no estigués tancat a la presó, acusat d’uns càrrecs tan inventats com ridículs? Parlar, pactar, tornar a parlar, tornar a pactar. Hi penso, perquè penso que els millors són a la presó o a l’exili. Tots ells i elles són “polítics” des de joves. Són aquella mena de gent –se n’ha de venir de mena– que als quinze anys ja lluitaven perquè al barri o al poble hi hagués un banc o una biblioteca, pels drets de les dones. S’esgrogueeixen els llaços que ja eren grocs, perquè el temps passa i la vida se’ns emporta. Amnistia Internacional demana, debades, al govern espanyol que alliberi els Jordis (els altres no: misteri), però tot segueix igual. Crec que a aquestes altures ja no hem de demanar la llibertat i el retorn de tots ells per sentit de la justícia o pel dolor de les seves famílies, sinó per egoisme. Per pur egoisme. Són els que en saben, de fer política, de pactar, de solucionar. Són els que poden enviar a casa uns manifestants emprenyats. En pocs llocs del món t’ho paguen condemnant-te a passar deus anys dels teus fills entre reixes.