Jo soc la justícia III

EscriptoraAi, nenes, aquesta soc jo, efectivament. Sempre m’heu vist així. Amb els ulls embenats, unes balances a la mà dreta i una espasa a l’esquerra (soc esquerrana). Tot el que porto (les balances, l’espasa, la bena als ulls) és una mena de metàfora de la meva imparcialitat, perquè, com ja sabeu, soc la justícia. Sí, ja sé que Charles Bronson també l’era. Però ell anava amb texans i camisa i jo amb el clàssic vestit sexi d’estàtua. El que passa és que avui ho deixo. La bena dels ulls m’impedeix de veure els 'whatsapps', sí, però no soc tonta. He sabut que el portaveu del PP al Senat n’ha enviat un que diu: “Controlaremos la sala segunda desde detrás”.

Per tant, em trec la bena, deixo l’espasa i deixo les balances (ja les aprofitaran els camells de Ciutat Vella). Em poso una roba una mica més contemporània (i sobretot més tapada) i agafo un avió cap a París. Un cop allà, agafo un taxi fins a l’església de Sant Eustaqui, on hi ha enterrat, si no m’erro, el senyor Charles Louis de Secondat, que va morir el 10 de febrer de 1755 als 66 anys. Potser el nom no us diu gaire cosa, però si us recordo que era senyor de La Brède i, sobretot, baró de Montesquieu, potser direu: “Ah, calla!” Sí, sí. Va ser el que –ara ric, nenes– va idear aquesta punyeta (com n’hem de dir, si no) de la separació de poders. Això, a Espanya, no es porta.

Un cop arribi a Sant Eustaqui buscaré la tomba d’aquest home il·lustre. I quan la tingui localitzada, m’hi posaré al damunt. Llavors, solemnement, hi faré una 'performance' que riu-te’n tu de les de l’Águeda Bañón. Primer hi ballaré una estona, però obscenament, tocant-me les parts. Tot seguit hi llençaré la bena. I després, hi escopiré (però fent soroll). I en acabat me n’aniré a menjar un croissant de xocolata.