Vosaltres, amics meus

Aquest matí d’estranyes vacances he anat a córrer amb els meus amics. Amb l’Olivia, la meva amiga suïssa que treballa de dietista i a qui conec i estimo des de P3 (les nostres filles no són tan amigues com nosaltres). Amb el David, germà d’un pare de l’escola, a qui vam conèixer per casualitat, que treballa d’informàtic a Miami, que ens configura els rellotges de córrer i els ordinadors, i que és el meu benvolgut germà putatiu. La Sílvia, que treballa a Ràdio Molins de Rei, tan divertida i que és la que sempre ens fa llevar. I l’altra amiga, la Maria, que vaig conèixer perquè el seu germà desconegut em va regalar un llibre a la parada del bus. I era un llibre de l’editorial que ella ha creat: Les Hores.

Avui hem pujat corrents, com porquets, al puig Madrona, la muntanya del nostre poble, amb els gossos, la Lunch i el Goku, que tenen nom de Bola de drac perquè són adoptats de gossera, i ens hem abraçat a les pedres de l’ermita, i hem corregut per aquell corriol que té un nom nostre, “el corriol de Leonard Cohen”, perquè el dia que Leonard Cohen es va morir corríem per allà i vam cantar I’m your man, esbufegant, a tota velocitat, com a homenatge.

Avui hem anat a córrer, cada un de nosaltres, l’Olivia, la Maria, la Sílvia, el David, el Goku, la Lunch i jo, i hem vist tot de corredors amb gorra de Pare Noel a la muntanya. I hem escrit una idiotesa a la llibreta del pessebre del puig Madrona. Hem desitjat llibertat, amor, Satisfyers, kilòmetres i riures. Hem desitjat ser aquests que som, tan absurds, tan estimats, tan peculiars i tan feliços. Hem desitjat que, com aquests gossos bojos, descontrolats, porucs, afamats i tan amorosos, els éssers vius del nostre voltant ens estimin com ens mereixem, encara que potser no ens ho mereixem gaire. Res uneix tant humans i bèsties com l’esport. D’això es tracta. No és res. Ho és tot.