Empoderades però ben fràgils

Per a moltes dones de la generació dels seixanta, que va trencar motllos respecte de les anteriors, veure com són les mil·lennials és una gran alegria; han seguit trencant motllos, i estan anant molt més lluny que nosaltres, explorant nous terrenys, noves maneres de viure, com ha de ser perquè la humanitat progressi. Estan empoderades, parauleta ben lletja, certament, que ve d’ empowerment, la gran consigna de la Conferència de les Dones de Pequín de la qual enguany se celebren els 25 anys. Paraula a la qual no vam trobar una altra traducció, perquè ni poderoses ni apoderades ni res semblant donava el matís que calia.

Estar empoderades vol dir que el seu nivell educatiu és més elevat que el dels homes de la seva edat, que són valentes, decidides, que tenen criteri propi. Que saben el que volen i ho aconsegueixen. Magnífic. I, malgrat tot, hi ha encara rastres del passat, d’aquella socialització pensada per afeblir-nos i reprimir-nos fins a fer-nos dòcils i obedients; formes de transmissió d’una socialització de gènere femení que tenen com a conseqüència la inseguretat, la baixa autoestima, la tendència a sentir-nos culpables, a ser per a algú altre. I que acceptem, les joves incloses, com a part del nostre desig o de la nostra natura.

Una d’aquestes formes, aparentment banal, terriblement important: els models de bellesa i elegància femenina. M’ha tornat a cridar l’atenció fa pocs dies, veient les desfilades del 080 Barcelona Fashion -per cert, ¿no en podríem dir, tanmateix, Setmana de la Moda de Barcelona i sonaria menys pedant?-. D’on surt aquesta norma de ferro que obliga a presentar cossos de dona gairebé cadavèrics? Per què totes i tots els dissenyadors de moda la compleixen, malgrat les crítiques que tantes vegades s’han formulat sobre aquest fet? I per què les dones seguim creient que, efectivament, cal tenir un cos descarnat, que, si pot ser, no passi de la talla 36, com s’exigeix a les models?

Ara creiem que aquest és el cànon de bellesa. Però no ha estat sempre així. De la prehistòria ens han quedat les venus, unes estatuetes de dones gairebé rodones, amb pits i panxes immensos, que semblen vincular l’atractiu a la fertilitat. De l’antiguitat grega i romana hem heretat estàtues de dones vigoroses, majestuoses, potents, com corresponia a la imatge de deesses que sovint representaven. Després hi ha hagut de tot, però mai els models anorèxics actuals; recordeu els mirinyacs i polissons dels segles XVIII i XIX, les primeres fotos de dones sexis, a l’entorn del 1900, amb cossos rotunds i corbes importants. En etapes de molta pobresa, només la gent rica s’alimenta bé, i com que les seves imatges són sempre les que s’agafen com a norma, l’abundància de carn era signe d’elegància. I especialment l’abundància de carn femenina, atès que la dona és l’aparador de la posició social del marit, i una dona grassa era signe de triomfador.

Per què, ara, som a l’altre extrem? Perquè, enfront de l’alliberament, es mantenen normes de repressió que no sabem esquivar; ens hem alliberat de cossets i faixes opressors, però al preu d’interioritzar la repressió, imposant-nos-la nosaltres mateixes, segons aquella lògica que tan bé va descriure Foucault. I és que hem trencat molts tabús, però aquest es manté íntegre: si ets una dona, has de tenir una certa imatge, respondre al concepte de bellesa del teu temps. Si no ho fas, no solament seràs considerada lletja, sinó alguna cosa més, que sempre hi ha un mandat moral al darrere d’una dona que no és com mana la norma. Ser massa grassa no és només una dada, és interpretat com a signe de desbordament, d’incontinència moral, de menjar amb poc control, de golafreria potser, de no saber contenir-se. Fins i tot remet, en els codis del nostre temps, a una possible manca d’higiene. D’un vigor excessiu, en certa manera, que no s’adiu amb la feminitat i l’elegància. I llavors cal canviar, perquè podem suportar no ser com les models, però difícilment acceptar una mancança moral. Empoderades? D’acord, però també ben fràgils, en una demostració de refinament i d’haver superat els impulsos naturals a còpia d’imposicions que hem interioritzat i de submissió a la mirada de l’altre. I contentes, perquè aparentment això respon al nostre desig.

M’intriga més el que passa amb els models masculins. El món de la moda, al revés de gairebé tota la resta, no és androcèntric sinó ginocèntric, i per acostar-hi els homes cal, en certa manera, feminitzar-los. La introducció de faldilles, de moment, no avança, que això remou massa coses, és massa transgressor. Però també els models masculins són joves, gràcils, trencadors; també ells s’exhibeixen, s’allunyen del guerrer dur i potent tradicional per esdevenir objectes de plaer. La moda, cada vegada més andrògina, ens assenyala el camí de transformació dels gèneres, però no és alliberadora: presó sense barrots, simplement ens fa creure que sotmetent-nos als seus mandats hem fet ús de la nostra llibertat. Quan, de fet, és un altre sistema d’opressió.