Empremta italiana a Barcelona
Barcelona“Parole, parole, parole” (Mina, 1972). Paraules italianes que sentim quan passegem pels carrers de Barcelona. Converses que ens demostren que la ciutat està plena d’italians. I no ens referim només a turistes, sinó a persones que fa mesos, anys o dècades que viuen a Barcelona i que, per tant, hi van deixant la seva petjada. Hi ha milers d’italians que treballen a la capital catalana i una gran quantitat de bars i restaurants per tastar la cuina pròpia d’aquell país. I aquesta és només la part visible. Si investiguem una mica, de seguida ens adonem que els lligams entre Barcelona i Itàlia són sòlids. I no és precisament una relació recent, sinó més aviat llarga, que fa que ara trobem empremtes italianes per tot arreu. Des de costums, com ara el vermut, una tradició italiana que ha arrelat, fins a receptes gastronòmiques, com els canelons, un menjar típic italià que ara no pot faltar per Sant Esteve, passant per episodis històrics, arquitectura feta per italians i aspectes culturals que Barcelona ha agafat d’aquell país, entre molts altres.
Una història entrellaçada
Els interessats a aprofundir en la relació d’Itàlia amb els barcelonins estan de sort, ja que Cossetània Edicions acaba de publicar un llibre on s’explica aquest vincle: 'La Barcelona italiana', de Josep Montoya, i amb pròleg de la presidenta de la Cambra de Comerç Italiana de Barcelona, Emanuela Carmenati. Es tracta d’un llibre redactat com una guia turística que proposa diversos itineraris pels barris de Barcelona per descobrir les empremtes italianes. A més de llocs, els recorreguts del llibre també porten el lector a conèixer fets i personatges que fan redescobrir la capital catalana amb ulls italians.
Des dels seus orígens com a colònia de Roma, nombrosos episodis han unit Itàlia amb Barcelona: l’arribada d’ostrogots itàlics, el romànic llombard, les comtesses i reines, les grans companyies de comerç i les tropes italianes en les guerres contra França i el turc; les aventures de Casanova, i dels sinistres Cagliostro i Lecchi –general de l’exèrcit napoleònic que tenia la seva residència al Palau Gomis del carrer Princesa–; i finalment els feixismes i les seves resistències. En el llibre descobrim curiositats com ara que durant la dictadura franquista molts cantants italians van gravar cançons en català. Ho van fer Jimmy Fontana, Rita Pavone i Gianni Morandi, grans personalitats de l’època. I segurament devien fer-ho més per raons sentimentals que comercials. Una altra de les sorpreses és que personatges il·lustres com ara Roger de Llúria i Roger de Flor, dos herois catalans del segle XIII, realment es deien Ruggero di Lauria i d’Amichi i Ruggero da Fiore, i eren originaris del país transalpí.
El llibre també fa referència a les influències culturals i al patrimoni italià a Barcelona. Destaquen, per exemple, quatre grans obres de la ciutat creades per italians: el sepulcre de Santa Eulàlia, patrona de la ciutat, creat per Lupo di Francesco (s. XIV); el parc del laberint d’Horta, dissenyat per l’arquitecte Domenico Bagutti (s. XVIII); el Cementiri de Poblenou, construït per Antonio Ginesi (s. XIX) i la font del Geni Català, al pla de Palau, de la qual es va encarregar la decoració escultòrica a Fausto Baratta (s. XIX).
Italians emprenedors
Però això no és tot. Aprofitant les bones connexions marítimes, molts italians van venir a fer fortuna al segle XIX i van exportar costums (com ara el vermut) i sectors professionals (com ara l’hostaleria), que ràpidament es van implantar a Barcelona.
La fàbrica de Martini & Rossi era al carrer Wad-Ras del Poblenou, que actualment és Doctor Trueta. El gerent de l’empresa, Flaminio Mezzalama, va tenir la idea d’obrir al carrer Escudellers un bar dedicat a aquesta beguda. L’èxit d’aquest establiment, avui substituït pel Grill Room, va fer que Mezzalama s’animés a obrir el mític cafè Torino, al passeig de Gràcia, un veritable temple d’aquesta beguda i del Modernisme, ja que l’edifici compta amb col·laboracions de Gaudí, Puig i Cadafalch i Pere Falqués.
La paraula fondaque un italià (Zanotti) va obrir prop de Santa Maria del Mar l’any 1571. Els barcelonins es van acostumar a anomenar-la col·loquialment “la botiga fonda”, o “la fonda”, ja que estava situada per sota del nivell del carrer i s’havien de baixar unes escales per accedir-hi. També van ser dos italians, Fortis i Primatesta, els que van fundar al segle XIX l’hotel Cuatro Naciones. I encara més: un altre italià, Ercole Durio, va fundar l’Hotel Oriente, mentre que Mario Zanfa va inaugurar, també en aquella època, l’elegant i conegut Cafè Suís de la plaça Reial.