Encara la identitat

Em faig pesat escrivint-ho: l’Espanyol té un problema d’identitat. O, si ho prefereixen, de marca. I no em refereixo, òbviament, al nom. Només alguns dels que no ens estimen diuen que si el canviéssim ens tindrien menys mania. No cal, gràcies. A tothom que em parla del nom l’envio, educadament, a llegir Saussure. Una altra cosa és aquest apèndix de reial que cada dia és més sobrer.

Aquesta –de moment, alegre– penitència de Segona Divisió és una bona oportunitat per reflexionar i definir-se. Perquè les crisis ens fan reaccionar, perquè el monstre –també en crisi– està més lluny i això ens ha d’alliberar d’un greuge que és tan just com cansat. Però també hi ha el risc pujolià de l’ara no toca: ara hem de centrar-nos en un únic objectiu i no hem de perdre el temps en qüestions secundàries. I si a això hi afegim una previsible bona temporada –el que vam veure dissabte ens va il·lusionar molt–, el risc de no fer cap plantejament estratègic sobre el model de club –qui som, qui volem ser, com volem ser percebuts– és encara més gran.

A l’altre costat de la balança hi ha un punt per a l’esperança: el nomenament de Sergio Aguilar com a nou director de comunicació del club. El Sergio, a més d’un gran professional, és un perico de base i per elecció. Ni de les famílies ni per família: doble mèrit. A més, porta temps fent reflexions molt interessants sobre el present i el futur del club. L’última que li vaig llegir (el 16 de febrer d’aquest any, quan ningú –ni ell mateix– comptava amb el seu nomenament) em va semblar especialment lúcida i brillant. Les regles del club, es titulava, i definia l’Espanyol com el club de la lluita. Un article que parla de la resistència o, com agrada dir ara, de la resiliència. Ens n'anem a la merda, deia –ja hi hem arribat, afegeixo–, però resistim: perquè “la meta és el camí”, perquè “cap senyal a l’Univers ens va convidar a unir-nos a l’Espanyol” i el camí serà “lleig, llarg i tot apunta que sense final feliç” (va encertar). Però, deia, no patiu pels vostres fills, tot el contrari: “Heu d’agrair que tinguin l’oportunitat d’aprendre de què va la vida gràcies a això del futbol”. I demana un canvi de cultura del món perico: “vine plorat de casa”, “no li importem ni un rave a ningú: pren-ne consciència”, “no esperis res de ningú”. I, sobretot, “no oblidis la primera regla del club: nosaltres som el club”. Tota una declaració d’intencions. Se t’ha girat feina, Sergio. Confiem en tu.