Ridley Scott: "Encara estic prou bé per fer el que faig"

Los AngelesHan passat vint-i-quatre anys des que Ridley Scott va aconseguir un dels èxits més grans de la seva carrera amb Gladiator, un film èpic d'espases i sandàlies protagonitzada per Russell Crowe que va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula. Amb 86 anys, Scott encara treballa a un ritme prodigiós, de vegades fins i tot dirigint dues pel·lícules l'any. La seva última és Gladiator II, que passa dues dècades després que el personatge de Crowe, Maximus, morís heroicament a l'arena. Des de llavors, Lucius (Paul Mescal) —el fill secret de Maximus— va ser traslladat al nord d'Àfrica, on també es va convertir en un lluitador hàbil. Però la guerra lliurada pel general romà Marcus Acacius (Pedro Pascal) portarà a Lucius de tornada al seu lloc de naixement, on el traficant d'armes Macrinus (Denzel Washington) intentarà manipular el jove per promoure les seves pròpies ambicions.

A l'octubre vaig conèixer Scott a la seva oficina de Los Angeles, decorada amb cartells d'algunes de les seves pel·lícules memorables com Alien, Blade Runner i The Martian. Fidel al seu caràcter, mentre es preparava per a l'estrena de Gladiator II, ja estava immers en la preproducció per a la seva pròxima pel·lícula (un biopic dels Bee Gees que es rodarà al febrer) i fins i tot havia començat a fer l'storyboard de la següent. "Em sento viu quan estic fent alguna cosa en aquest àmbit", assegura. “No li dic estrès, li dic adrenalina. I una mica d'adrenalina sempre és bona”. 

La seqüela de Gladiator s'ha fet esperar més de dues dècades, i és la pel·lícula més llarga que ha desenvolupat. Què el va portar a fer-la?

— El primer Gladiator, el del 2000, va tenir un èxit ascendent. Després de l'estrena, que va ser bastant bona, l'estima cap a la pel·lícula va créixer gràcies a les plataformes de streaming. M'encanten les plataformes perquè en comptes que una pel·lícula mori en un prestatge després d'haver-se obert, la pots trobar en línia, i la qualitat sempre és excel·lent, tan bona com quan es va estrenar. Així que vaig continuar sentint que la gent estimava Gladiator. Vaig pensar: "Saps? Millor que hi fem alguna cosa". Era molt clar com havia de seguir, perquè sovint en una seqüela no tens supervivent, no tens història. Però teníem una persona, el Lucius, que de sobte havia desaparegut de la imatge. Començar per saber on havia anat semblava un bon començament.

Després que el primer Gladiator fos un gran èxit, es van explorar altres vies de seguir la seqüela que podien implicar d'alguna manera Russell Crowe, oi?

— En Russell i jo ens vam reunir un parell d'anys després de l'estrena i ell va dir: "Què podem fer? Estic mort". De sobte vaig pensar que hi ha una manera de portar-lo de tornada al món dels vius: quan un home mor a la batalla hi ha l'opció de tornar al cos d'un soldat. Vaig dir-li: "El problema és, Russell, que o seràs el doble de Maximus o hauràs de ser algú altre".

Fins i tot hi havia una idea escrita pel músic Nick Cave en què Maximus ressucitava com un instrument dels déus romans enviats contra Jesucrist. Això òbviament no va passar.

— Va anar molt enllà. En Nick és molt elevat i l'Steven Spielberg [a qui es va consultar a la pel·lícula original] va dir: "No". Ho vaig deixar estar.

Com sabia que aquesta seqüela seria la bona després de tots aquests anys de falses arrencades?

— Estava decidit a no deixar-ho estar perquè l'entusiasme no hauria desaparegut sol. Volia honrar-ho i hauria estat boig si no ho hagués fet. Així que vaig pensar: "M'esperaré fins que trobem alguna cosa".

Un cop que va decidir centrar el film en el fill de Maximus, aquest es va convertir en un paper que molts homes joves de Hollywood perseguien. Com es va fixar en Paul Mescal?

— Em vaig fixar en el Paul quan estava veient Normal people. Vaig pensar, "Déu meu, s'assembla a Richard Harris", així que immediatament hi vaig caure. És el nas, el perfil. He tingut aquesta sensació de trobar la persona adequeada amb la Sigourney [Weaver per Alien] o el Brad [Pitt per Thelma & Louise]. Part de la meva feina és que soc un bon caster, i també m'ajuden molt bons directors de càsting, així que els escullo amb cura. Per a mi un director de càsting és tan important com una bona càmera.

Fins ara Mescal no havia fet una gran producció. Té la sensació d'haver hagut d'escalar la seva sensibilitat pel cinema independent?

— En Paul és molt intel·ligent. Quan el vaig portar al plató romà a Malta, vaig dir-li: "Ho superaràs en dues hores. Això és tot per a tu i és tot per a mi. Anem-hi i fem-ho junts". Això era tot. Part de la meva feina és treure ferro de les coses.

El personatge que interpreta Denzel Washington és molt diferent de com l'acostumem a veure. És lleuger, astut i probablement bisexual.

— El personatge és un gàngster. Crec que era clarament un presoner de guerra, va anar al ring i es va guanyar la llibertat, de sobte treballava en una fàbrica de pa i subministrava aliment a l'exèrcit romà. Després es converteix en un comerciant d'armes. Aquesta és la seva evolució. En Denzel va dir: "M'agrada, això. Soc un gàngster".

Anteriorment havia treballat amb Washington a American Gangster (2007). Com el va veure en aquest nou projecte?

— Sempre rebel. Això és el que és: d'una manera divertida, és un actor de mètode. Quan està fent un paper, s'hi endinsa, de manera que ja no és en Denzel durant els dies que hi treballes, fins i tot fora de la càmera.

Barry Keoghan estava disposat a interpretar un dolent a la pel·lícula i es va retirar. Què va passar?

— Sí. En Barry va entrar a Saltburn. Crec que aquesta és potser la millor pel·lícula que he vist aquest any. De totes maneres, en Barry és un dels bons, al mateix nivell que Joaquin Phoenix i Paul Mescal. En Barry és tan complex i en realitat ho té sota control. Sé que és un repte, però val la pena. Com quan vaig apostar per en Joaquin, va valdre la pena.

Joaquin Phoenix va abandonar recentment una nova pel·lícula de Todd Haynes just quan estava en producció. He sentit que en l'original Gladiator, se'l va haver de convèncer per quedar-se, també.

— Ell portava el vestit de príncep i deia: "No puc fer-ho." Li vaig dir: "Què?" I en Russell deia: "Això és terriblement poc professional."

Com convences algú perquè es quedi?

— Puc actuar com un germà gran o un pare. Però d'en Joaquin soc un bon amic. Gladiador va ser un bateig de foc per a tots dos al principi.

Hi ha informes que mostren que el pressupost per a Gladiator II va ascendir a més de 300 milions de dòlars. Això té a veure amb el parèntesi forçat de la vaga?

— No, vaig aconseguir reduir 10 milions de dòlars perquè ho vaig fer tot en 51 dies. El que va passar va ser que vam començar amb un bloqueig pressupostari perquè potser vam començar massa ràpid. Soc una mica empresari, així que vaig dir: "Espera un moment, quant estem gastant? I on han anat a parar els diners? He estat fent això cinquanta anys, així que inevitablement ets conscient del pressupost. És necessari perquè ha caigut la publicitat i hem de reformar-nos i reinventar-nos. Ara estic intentant abraçar la intel·ligència artificial.

En quin sentit?

— Vull fer animació.

Això no faria que la gent es quedés sense feina? He parlat amb gent d'animació que creu que la IA reduirà els seus llocs de treball...

— Crec que es poden crear llocs de feina, però això significa reaprendre. Algú va dir una vegada que a la vida és possible que un hagi de tornar a formar-se dues vegades, tres vegades, i és difícil per a la persona mitjana. Per a mi, només es tracta d'evolucionar. M'agrada pensar que soc tenista i he de continuar retornant la pilota.

El CEO d'OpenAI, Sam Altman, i altres executius parlen de la IA com a creadora de llocs de feina. Només tinc curiositat per saber com funcionarà això, perquè em sembla evident que els reduirà.

— No crec que creï nous llocs de treball excepte per a especialistes de molt alta gamma. Es pot fer en una setmana el que farien deu treballadors en deu setmanes.

Què recorda de la nit que Gladiator va guanyar l'Oscar a millor pel·lícula? El film va guanyar diversos guardons, però no el de direcció.

— Em va atropellar tota la gent que pujava a l'escenari. Sempre recordo que l'Steven Spielberg va dir: "La pel·lícula ha obtingut cinc premis de l'Acadèmia. Què et va passar, a tu?"

Steven Soderbergh va guanyar la millor direcció aquell any per Traffic. Semblava sorprès.

— Sí, ho estava. Però no m'importa, tinc el títol de Cavaller de l'Orde de l'Imperi Britànic. Acabo de tornar a ser cavaller i em sento molt recompensat. En realitat, la meva recompensa és el fet que encara estic prou bé per fer el que faig. Toco fusta cada dia.

Va rebre nominacions als Oscar per dirigir Gladiator, Black Hawk Down i Thelma & Louise. Sent que són les adequades?

— No, crec que podria haver-n'hi hagut més. Puc anomenar exactament la pel·lícula per la qual podria haver estat nominat, perquè crec que Els duelistes també era bastant bona. Vaig rebre el premi a Canes [el 1977] per això.

Això és un cop molt gran, un premi al Festival de Cinema de Canes per a la teva primera pel·lícula.

— No hi vaig mai. Ho odio. Quan vaig fer Els duelistes, em van dir: “Oh, volem fer d'això l'entrada britànica a Canes.” Jo els vaig dir: "Ostres, d'acord." Ara soc a Canes i Roberto Rossellini era al consell [el jurat]. Dubto de si explicar-ho. Jutja-ho per tu mateix, ves amb compte amb el que et diré.

És clar.

— Rossellini em va dir: “Escolta, m'encanta la pel·lícula. Vull donar-te la Palma d'Or.” Va dir: "El comitè ho està rebutjant perquè algú l'ha subornat per votar algú altre".

Vaja.

— Mmm... Ell va dir: "Què vols fer?" Li vaig dir: “No hauria imaginat mai que arribaria tan lluny." I em va dir: "Bé, home" I els germans Taviani van guanyar per Padre Padrone. Això va ser interessant. Els diners es van col·locar per damunt de tot.

Creu que hi ha alguna relació entre la Roma que veiem a Gladiator II i el moment polític actual?

— Sí. Una bomba és tan dolenta com posar els cristians a l'arena i permetre que un lleó l'ataqui i se'ls mengi, i la gent oblidarà que ho van fer realment per diversió. Tot és terriblement horrible. Intento mantenir-ho al capdavant, com quan diu Paul Mescal: “És així com Roma tracta els seus herois?” Perquè mai es pot corregir aquesta bogeria. I quan la bogeria té la veu, la retòrica per convèncer la gent —perquè sempre hi ha una gran facció, malauradament, el 50 per cent que són estúpids i bojos—, ens trobem en una situació molt perillosa.

La sensació de disparitat de classe a la pel·lícula és especialment pronunciada, en la qual molts estan subjectes als capricis d'uns pocs homes rics i poderosos.

— Però els fabricants de diners sovint són els motors de l'ocupació. Així que no es pot dir que cada multimilionari és un lladre, perquè cada multimilionari probablement crea molts llocs de treball. I, no obstant això, no puc entendre per què hi ha persones que viuen als carrers de Califòrnia, on la productivitat general és la sisena més gran del món.

Crec que les persones més riques estan tan aïllades en aquests dies que no hi ha relació entre elles i la vida de les persones normals.

— Però, de debò creus que gravar els multimilionaris amb un 57% canviaria alguna cosa? Arreglaria el problema o hi ha un mal govern?

Espero que solucionés el problema, però també cal tenir polítics eficaços.

— Algú va dir que hi ha 1.000 multimilionaris als Estats Units [n'hi ha aproximadament 800], així que si teniu 1.000 multimilionaris, pagueu el 50 per cent.

Creu que el públic més jove té la mateixa relació amb el cinema que vostè o jo?

— No. Tu ets almenys dues generacions més jove que jo, però ets d'una manera diferent i sofisticada. Fa por com d'estúpids ens estem tornant.

Denzel Washington ha dit recentment a la premsa que no sap si hi haurà més papers per ell.

— Començarà a dirigir.

Bé, ha estat dirigint.

— Sí. Però tendeixen a ser projectes petits.

Creu que escalarà cap amunt?

— Sí. Tot i que potser no perquè sempre li agrada el teatre, està fent Otel·lo a Broadway. Potser prefereix això perquè com més gran és la pel·lícula, més patiment hi ha. Has de ser capaç de gestionar-ho.

Denzel pot treballar menys com a actor, però no em sembla algú que està ansiós per acabar la seva carrera en absolut.

— No, és una bogeria.

La seva mare va viure fins a mitjans dels anys 90, oi?

— Sí. Ella em va dir: “Això és ridícul”, em va agafar la mà i va morir. No és genial?