¿L’encarnació dels grinyols?
Deia Laura Rosel poc abans d’estrenar-se com a substituta de Terribas que tenia la intenció de fugir del tertulià estrella: la persona, segons ella, que parla de tot sense entendre-hi; i que buscaria el tertulià especialista: un periodista que sap de què parla. ¿Com s’ha concretat aquest gir en dues setmanes? D’entrada, notem una gran absència (potser momentània), la de Joan B. Culla. Se m’acuden pocs exemples de tertulians que parlen tant sabent de què parlen. Com a oient, sentir Culla ha sigut un plaer i un privilegi: el d’aprendre coses -substancials i pertinents- que no sabia. Si Culla fos el model de “tertulià estrella”, una tertúlia d’“estrelles” seria imprescindible per formar i informar l’audiència.
Però no ens quedem en les baixes -qui sap si voluntàries- i anem a les incorporacions, als especialistes. Alguns no deceben, ni tampoc decep Laura Rosel, que és una bona professional amb un gran futur. Però, en general, la sinonímia entre especialista i periodista de la qual sembla partir, té certes llacunes i alguns grinyols estridents. El periodista, gairebé per definició, és més generalista que especialista, i aquesta tendència l’ha agreujat una crisi dels mitjans que no facilita madurar en un camp concret amb la lentitud que exigeix tot aprenentatge. Que joves promeses tinguin una admirable facilitat de paraula no vol dir que sempre sàpiguen -de debò i a fons- de què parlen, com ho sap, per exemple, una Milagros Pérez Oliva. Alguns noms creen dubtes i d’altres provoquen una franca alarma.
El pitjor càncer dels mitjans públics és que se’ls encomani això que dilluns Mònica Planas -arran del xou Rahola-Vilallonga- anomenava infotainment; i que en lloc “d’aprofundir en el que és important”, s’hi cridi i s’hi insulti. Si els dilluns de Roures, Culla, Nebrera (la dels últims anys) i Ubasart em semblaven modèlics és perquè -partint d’un alt grau de respecte i complicitat- els arguments d’aquests quatre no-periodistes s’enriquien mútuament com un quartet de música barroca. I el motiu d’alarma és que tertulians que han demostrat de sobres en mitjans privats com poden arribar a ser de demagogs i grollers, trobin ara un lloc a “la taula d’anàlisi” de Laura Rosel.
Sé que dir això és molt delicat. ¿Demano que els censurin? No, demano -com va dir un dia l’Empar Moliner- que per arribar a un mitjà que pago amb els meus impostos calgui talent i currar-s’ho. I ho dic alarmat perquè sé que l’infotainment és la millor drecera, la drecera més temptadora, per guanyar audiència. ¿És Rosel qui tria “especialistes” com Toni Bolaño o Anna Grau... o serien una encarnació dels grinyols?
Que els mitjans de més audiència siguin dignes només és possible si tots -ben inclosos els privats- no poden traspassar certs límits de decència. I els ulls grossos que fan els poders polítics i fàctics a l’hora de posar aquests límits aboquen els mitjans públics a una lluita per l’audiència on tot convida a sacrificar qualitat. Bassas i Terribas han demostrat que el rigor professional pot ser competitiu (massa per al gust d’alguns), la feina de Rosel és no passar per sota del seu llistó.