Enemic comú
La primera reunió de la taula de negociació va tenir un resultat inesperat: un model de correcció, de discreció i d’habilitat diplomàtica per treure un comunicat que només pretenia no dir res i guanyar temps sense ofendre ningú. A un costat i a l’altre hi havia gent amb ganes de fer soroll per fer anar la negociació per mal camí des del principi. No hi ha hagut motiu al qual agafar-se: simplement han començat a parlar. Punt i seguit. I això fa pensar que de moment ningú vol carregar amb la culpa d’un fracàs, però que tampoc hi ha cap pressa perquè cal temps per anar clarificant l’ambient, en la mesura que ara mateix no es donen les condicions per convertir les línies vermells de cada costat en línies verdes (en expressió d’Artur Mas). El desenllaç dependrà del fet que sigui possible o no.
Tanmateix, sí que s’han pronunciat els expresidents Aznar i González. Aznar, sense contemplacions: “El sol fet de la reunió és devastador”. González, més irònic, ha parlat “d’una performance ” donant per fet que també ho serà tot el que vindrà. És curiosa la hiperpresència mediàtica que tenen darrerament els expresidents. Els poders establerts no han trobat millor opció per posar fre a les exigències del present. La diferència és que Felipe González parla allunyat de Pedro Sánchez, que va sobreviure a la purga que l’expresident va liderar, mentre que Aznar és el mentor de Pablo Casado en el procés de reconstrucció de la unitat de la dreta espanyola per la via del retorn al passat.
En tot cas, si l’esquerra que governa percep una certa voluntat de la ciutadania de trobar una sortida política al conflicte català que es pugui traduir a les urnes, la bunquerització de la dreta a curt termini podria ser útil. L’enemic comú sempre és un al·licient per fer camí i pot ser punt de trobada amb el sobiranisme. La política viu de la lògica del mal menor. Per molt que el cardenal Cañizares digui que Espanya és un fet moral, una gran part de la ciutadania, superat l’impacte emocional del 2017, té ganes que es construeixi una sortida de l’atzucac pactada i raonable. ¿Seran capaços PSOE, Podem i els sobiranistes d’aprofitar la fugida de la realitat de la dreta per fer els passos necessaris?
