Un altre memorial de greuges, encara

BarcelonaEls memorials de greuges, siguin polítics o econòmics, ja formen part de la tradició del catalanisme. Són un clàssic. La seva mera existència ja denota el bucle històric en què està immersa Catalunya. Des de l'original del 1885 adreçat al rei Alfons XII, rebesavi de Felip VI –de fet, hi ha encara un precedent més antic, previ al catalanisme polític, datat al 1760–, fins a l'actualitat, les classes dirigents del país han segregat un bon nombre de reivindicacions a l'Estat perquè corregís la sagnant desatenció inversora. Ni el dinamisme econòmic de Catalunya ni la seva desafecció política no han aconseguit mai modificar la situació. En la història més recent, i abans de l'inici del procés independentista, l'últim gran acte unitari en aquest sentit va ser el del 2007 a l'Iese, amb un clam general a favor de la gestió autònoma de l'aeroport del Prat. Aquella petició, igual com les anteriors i posteriors, ha tingut un resultat descriptible tant pel que fa a l'aeroport com al conjunt d'infraestructures. Amb mínims alts i baixos, el dèficit inversor, i per tant l'endarreriment en qüestions vitals per al progrés econòmic, s'ha mantingut inalterable fins avui.

Per això no resulta estrany que, més enllà de les seves notables diferències sobre el Procés, el món econòmic s'hagi tornat a unir per plantejar, aquest cop davant el ministre de Foment, José Luis Ábalos, l'endèmic greuge d'inversions que pateix Catalunya. Sota el lideratge de Foment, aquest dimecres han llegit la cartilla al ministre des del mateix president d'aquesta patronal, Josep Sánchez Llibre –"Esperem que avui es tanqui una etapa negra per a les inversions en infraestructures"–, fins al president de la Cambra de Comerç, Joan Canadell –"El dèficit acumulat arriba als 45.000 milions d'euros per situar Catalunya en la mitjana d'estoc d'infraestructures de la resta d'Espanya", "per això part de l'empresariat s'ha fet independentista"–, passant pel president del Cercle d'Economia, Javier Faus –"Barcelona és la cinquena aglomeració urbana d’Europa, i les inversions no reflecteixen aquesta realitat”, “les promeses de Rajoy van quedar en res"–. La trobada també ha comptat amb els sindicats CCOO i UGT, i amb el conseller de Territori, Damià Calvet.

Ábalos, més enllà d'un compromís sense concrecions per resoldre endarreriments històrics com els de Rodalies o el Corredor Mediterrani, ha aprofitat per reclamar el suport català en l'aprovació dels pressupostos generals de l'Estat i ha recorregut a la carta dels fons europeus per donar esperances a l'auditori: “Catalunya es mereix el millor i estic convençut que ho tindrà”. En realitat, esclar, les bones paraules i els anuncis de pluges de milions són gairebé tan tradicionals i tan ineficaços com els memorials de greuges. Seria un desastre lamentable, tant per a Catalunya com per a Espanya, si després de tot el que hem viscut els últims anys, marcats per la resposta repressiva de l'Estat, un cop més les paraules no anessin acompanyades de fets. ¿N'és realment conscient el ministre? ¿N'és conscient la classe política i econòmica de la capital de l'Estat?