Enganxats a la neu

La MolinaDesprés d'un anys allunyats de les pistes d’esquí, la Núria i el Francesc tornen a gaudir de la neu. Arriben a l’estació de la Molina per practicar l’esquí, un esport que els “enganxa”. “Ens agrada molt tornar a esquiar”, diu la Núria. Aquest cop, però, reconeix que ho veu “d’una manera diferent”. Avui és un dia especial perquè és la primera baixada a la neu de la seva filla petita, la Naira. “Feia anys que no veníem, i ara que els nens han crescut, tornem a esquiar”, afegeix la Núria, que ensenya a la Naira i al Julià -el seu altre fill- a baixar per les pistes. “Els ensenyem a esquiar nosaltres mateixos perquè fa molts anys que practiquem aquest esport”, explica la Núria, que es va posar els esquís per primera vegada amb cinc anys. Viuen al Pirineu i han conviscut sempre amb la neu. Després d’una aturada pel naixement dels seus dos fills, tornen a la neu més il·lusionats que mai i pendents dels més petits.

No tenen tradició d’esquiadors el Carles i la Cristina, de Barcelona, que fan una escapada de cap de setmana a la Molina un o dos cops a l’any per sortir de la rutina. Gaudeixen de la neu d’una manera diferent. Aprofiten l’ocasió per baixar en trineu amb el seu fill, el Bruno, de cinc anys, que sí que demostra les seves intencions. “Li agrada molt venir i esquiar, potser més endavant l’apuntem a cursos d’esquí”, explica la Cristina. Per canviar de rutina, es calcen els patins i llisquen per la pista de gel que hi ha a peu de pistes.

L’esquí segueix sent l’eix vertebrador de l’estació, tot i que els últims anys també s’ha adaptat a les demandes dels usuaris. “El producte estrella d’una estació és la neu, però hem de pensar que no totes les persones d’una mateixa família esquien”, explica Toni Sanmartí, director de la Molina. L’estació també ofereix altres activitats estretament relacionades amb el món de la neu, com les passejades amb raquetes, les excursions a la neu o el descens amb tobogan per les pistes.

La neu continua sent el denominador comú de la majoria d’activitats que ofereixen les estacions, que saben que també cal adaptar-se als reclams d’aquells a qui l’esquí no els atreu tant però que escullen la blancor de la muntanya per evadir-se. “Fins ara hi havia una part del negoci que estava oblidada i que pot suposar una altra via d’ingressos”. Les estacions ofereixen un ventall d’activitats de què no disposaven deu anys enrere, com els sopars gastronòmics a pistes, el bowling o fins i tot un spa; spa del que es tracta és d’ampliar l’espai d’oci i això, per exemple, és el que ha entès la cervesera catalana Mortiz, patrocinadora de totes les pistes gestionades per Ferrocarrils de la Generalitat, que des de l’any passat fa promoció del seu producte amb una original telecabina amb el seu famós 600 groc.

A l’estiu, a més, la Molina ofereix un reguitzell d’activitats per desestacionalitzar el negoci, com l’escalada, la natació, la bicicleta o el trekking. A partir de la primavera també s’organitzen triatlons i ultramaratons. “Hem d’intentar oferir activitats tot l’any perquè la comarca també se’n beneficiï”, explica el Toni, que té clar que les estacions actuals ja no poden viure només de la neu. “O ens reinventem o morim”, sentencia.

Un dels reptes de futur que tenen les estacions, les catalanes i també les de fora, és precisament la neu. Davant l’amenaça del canvi climàtic i la falta de precipitacions, el gran repte és la producció de neu artificial. El Toni sempre s’ha sentit atret per l’estudi físic de la neu i la seva producció de manera artificial. Estudia com se’n pot maximitzar la producció, és a dir, com es pot fabricar en el mínim temps i amb el mínim cost possible. El seu interès per aquest procés de conversió de l’aigua a neu artificial el va conduir a formar part, com a primer representant català i de la resta de l’Estat, de la primera associació internacional de producció de neu artificial. “Creiem que les pistes d’esquí en un futur només tindran neu artificial i, per tant, hem de buscar com rendibilitzar, com optimitzar i com reduir al màxim el cost de la neu de cultiu”, assegura. El Toni destaca que el cost de la producció de neu artificial s’ha reduït en els últims 30 anys de manera exponencial. Produir neu artificial avui costa un 300% menys que fa trenta anys, però el director de la Molina insisteix que encara queda camí per recórrer. Tot el que es tradueixi en una reducció de costos serà benvingut per als números de l’estació, que ha de fabricar un producte que fins no fa gaire tenia a cost zero. De fet, la despesa energètica per a l’estació és d’un 35%. La Molina, que va ser la primera estació de l’Estat a tenir un canó de neu artificial, fabrica neu de cultiu des del 1985. També va ser la primera a tenir un remuntador, el 1943.

La neu, sigui natural o artificial, és el pilar bàsic de qualsevol estació d’esquí. Tots la cuiden i tots hi tenen una relació especial. Pere Blanch, el cap de l’explotació, també hi té un idil·li que ja fa anys que dura, tot i que mai se n’ha cansat. “Hi ha dies que si acabo a les cinc o les sis de la tarda agafo els esquís i pujo al Niu de l’Àliga -el punt més alt de l’estació de la Molina-, i si tinc un dia de festa també me’n vaig a esquiar”, explica. “Crec que la neu enganxa, que té alguna cosa especial. Ara mateix no sabria fer altra cosa que no fos treballar a la neu”, afegeix. Alhora, el Pere ho aprofita per confessar-se. “Quan dormo, encara que plogui o hi hagi un temporal, em costa molt despertar-me. Però si neva, que no fa cap soroll, em desperto de cop. Hi ha gent que riu però t’asseguro que és veritat!”, exclama. A l’estiu, encara que no hi hagi neu, no desconnecta. “Si puc me’n vaig als Alps a visitar estacions d’esquí per veure com funcionen i què se’n pot aprendre. M’agrada veure’n de grans i també de petites perquè molts cops descobreixes que hi ha llocs que amb recursos més limitats són capaços d’optimitzar-los”, explica Blanch.

El Pere és també la veu de l’experiència de l’estació. Fa més de 30 anys que hi treballa i amb el pas dels anys s’ha convertit en el treballador més veterà. És un dels primers treballadors a arribar a les instal·lacions i dels últims a marxar. Unes hores abans que s’obrin les instal·lacions, ell i la resta d’operaris baixen per totes les pistes per veure com estan. Ell és qui dóna el vistiplau a l’obertura de l’estació. Viu la seva feina amb passió i transmet la seva vocació per la neu. “Sóc dels que els agrada agafar els esquís a primera hora i veure amb la resta de companys l’estat de les pistes. Quan arribem a l’estació parlem amb els maquinistes que hi han treballat tota la nit per saber en quin estat està la neu”, explica el Pere. Des del seu despatx sap què passa en qualsevol punt de l’estació i des del seu ordinador controla les gràfiques del vent, les temperatures, els punts per on han passat les màquines trepitjaneu i on és cada moto de neu per si cal fer un rescat. Abans d’entrar a treballar a la Molina, amb 20 anys, hi pujava sovint des de Barcelona per instal·lar-hi repetidors. És tècnic de telecomunicacions, però finalment es va adonar que, tot i que aquesta professió li agradava, amb la neu hi tenia una relació especial.

El Pere considera essencial que com a treballador més veterà el més important és transmetre, a part de l’experiència i el coneixement, la il·lusió per la neu a les noves generacions. És el que segueixen la resta de treballadors, com Laura Prat, de 24 anys, la treballadora més jove de l’estació i alhora la més novella. Darrere seu també s’hi amaga una estreta relació amb la neu. Treballa a la part comercial i d’esdeveniments, i, malgrat que l’àrea a què es dedica no està estretament lligada a la feina a pistes, sempre troba estones per calçar-se els esquís. “Abans d’entrar o quan plego vaig a fer esquí de muntanya o me’n vaig a córrer”, explica. Reconeix que li agrada practicar el descens però cada dia se sent més atreta per l’esquí de muntanya. “En l’esquí de muntanya és important sumar metres i és diferent. Fa un any que el practico i n’estic aprenent, però com que tinc la noció d’un altre tipus d’esquí m’és més fàcil. El que té de bo és que quan has arribat a dalt t’has ben guanyat la baixada”, bromeja la Laura.

Aquesta treballadora reconeix que mentre estudiava cinema i interpretació a Barcelona esquiava menys, però la neu, amb qui va créixer de petita, la va tornar a atrapar. Quan era petita vivia a pocs minuts de la Molina i quan tenia tres anys es va posar els esquís per primer cop. “El lligam que tinc ara amb la muntanya és molt més fort que el que hi tenia abans”. La Laura recorda com va començar, de petita, la seva relació amb la neu. Recorda que va créixer en una casa de muntanya i que quan nevava el transport que la tornava de l’escola no podia pujar pel camí que portava a casa seva. “Era fosc i nevava molt. La meva mare em venia a buscar i m’obria el camí fins a casa. Jo posava els peus al mateix lloc on els posava ella mentre la neu em picava a la cara”, recorda la Laura. “Sempre que neva, penso en això”, diu. Acostumada ara a fer curses de muntanya, d’ençà que treballa a l’estació reconeix que valora “molt més” tota la feina que hi ha al darrere de l’organització d’una competició. Des del 1999, la Molina ha sigut seu d’un bon nombre de competicions de nivell internacional, però també ha rebut un important reconeixement per les seves instal·lacions adaptades, que permeten impulsar l’esport paralímpic.

Xavier Perpinyà, que ara s’encarrega dels nous projectes per ampliar l’estació, també va estar molt vinculat a l’esquí de competició. Va competir fins als 20 anys, però les dificultats per compaginar la neu amb els estudis d’enginyeria tècnica van comportar que ho deixés. Tot i així, la seva perseverança va tenir premi. Va ser guia durant els Jocs Paralímpics d’Hivern de Salt Lake City, el 2002. “L’esquí m’ho ha donat tot. Sempre dic que em sento més tranquil amb unes botes als peus que amb unes vambes”, explica el Xavier. La seva relació amb la neu va començar just després de néixer. Amb només tres mesos, el seu pare el va batejar en aquest món baixant-lo en el tradicional descens infantil que organitza l’estació el dia de Cap d’Any. Seguint amb la tradició del seu pare, ell va baixar amb el seu fill d’un any. “És una satisfacció molt gran. Per a mi és la mateixa sensació que si un pare porta el seu fill a veure un partit de futbol per primera vegada”, explica el Xavier. Amb el pas dels anys ha trobat altres estímuls. Combina l’esquí de muntanya amb el running i la bicicleta. “Crec que he arribat a una acumulació d’esquí important. “Hi vaig amb els amics per passar-m’ho bé, però també m’agrada fer altres coses”.

Ara el Xavier treballa en la part més tècnica de l’estació i també en els projectes de present i de futur. Estudia com ampliar el domini esquiable de la Molina i també planifica les condicions en què han d’estar l’endemà les pistes d’esquí. Després, els operaris que treballen de nit segueixen les seves indicacions per deixar l’estació en perfectes condicions de cara al dia següent. A primera hora del matí, els pisters són els que valoren l’estat de la neu després de la feina nocturna i estudien els imprevistos de la meteorologia. Trepitgen la neu, en valoren l’estat, adeqüen la senyalització de les pistes i s’asseguren que les xarxes de protecció garanteixen la seguretat dels esquiadors. Tot i el volum de feina de bon matí, la seva feina no s’acaba aquí. Els espera un dia intens en què hauran de demostrar la seva ràpida capacitat de reacció a l’hora de vetllar per la seguretat de tots els usuaris i dur a terme les tasques d’assistència i de rescat. Han d’estar preparats per a qualsevol imprevist: caigudes, lesions, reparacions o fins i tot per a una eventual evacuació de l’estació. Passen desapercebuts, però sempre hi són. “El millor és que no se’ns vegi però que es noti la feina. La gent ens ha de veure quan ens necessita”, explica David Campà, responsable de pisters de la Molina, que calcula que en un any poden arribar a dur a terme fins a 1.300 assistències sanitàries, la majoria de caràcter lleu. Tenint en compte que la Molina rep 300.000 esquiadors cada any, el percentatge d’actuacions és d’un 0,3%. En cas d’imprevistos, però, han d’estar preparats per prendre decisions ràpides i encertades.

Tot i que els seus pares no eren esquiadors, el David va iniciar-se en el món de la neu gràcies a les sortides amb l’escola. Va anar creixent en el món de la neu fins que un cop acabat el servei militar va entrar a treballar a l’estació. “La neu és una sortida important per als que vivim als pobles del Pirineu. Quan vaig començar a treballar aquí estava amb gent amb molta experiència i a l’empresa ens renovem constantment, fem molts cursos de formació”, explica. Aquest aprenentatge acumulat li ha servit per convertir-se en el responsable de pisters. El David es coneix cada racó de les pistes i distribueix la resta de pisters per garantir la màxima seguretat dels esquiadors. Alhora, controla tots els moviments dels seus homes per, en cas que s’hagin de desplaçar per dur a terme una assistència, redistribuir el personal perquè cap pista quedi desatesa. “Sempre hem de tenir les espatlles cobertes en cas que passi alguna cosa”, afegeix. Els pisters són considerats àngels de la guarda.

També ha de vetllar per la seguretat, però en aquest cas dels més petits, Joan López, que ensenya les tècniques de l’esquí a un grup de nens. Té 29 anys i viu la feina de professor d’esquí amb passió. “Quan era adolescent no m’ho hauria imaginat, però ara que m’hi dedico m’agrada molt”, confessa. Prefereix treballar amb els nens més petits perquè és on pot palpar més l’evolució amb els anys, tot i que no se centra només en la tècnica. “T’has de creure el que transmets als nens. El més important és que després de la primera classe el nen vulgui tornar l’endemà”, reconeix. El Joan és alhora el director de l’escola d’esquí Club Elements de la Molina, que s’ha posat en marxa aquesta temporada. Tenen fins a 30 nens els caps de setmana i els dies feiners ensenyen la tècnica de l’esquí als alumnes de les escoles. “A nivell de club ara ens basem a treballar la maduresa i als més petits els ensenyem a ser autònoms”, diu. A la vegada, el Joan reconeix que és una feina amb molta responsabilitat. “De la primera classe el nen n’ha de sortir tan bé com hi ha entrat. És més important que hagi tocat la neu, que hagi fet una bola o un ninot de neu, que ensenyar-li com baixar pistes llargues i que acabi destrossat. Si després del primer dia no vol tornar és que no hem fet bé la feina”, destaca.

L’activitat a pistes s’acaba pels volts de les cinc. És quan als operaris de les estacions se’ls gira feina per deixar les pistes en condicions per a l’endemà. El Josep Maria Vaquerizo també ho aprofita per practicar l’ snowboard. Treballa al taller de Club Elements fent el manteniment dels esquís i atenent els clients que els lloguen. Es passa tot el dia repassant els cantells dels esquís, reparant-los i enrerant-los. Sovint el Josep Maria parla amb altres experts per millorar i aprendre més coses. La seva feina l’omple i també el tracte amb la gent: “M’agrada veure les cares dels nens petits que vénen per primer cop a la neu. Alguns arriben plorant i quan se’n van ja porten el somriure a la cara”. Per aconseguir-ho, a les estacions, s’ha fet molta feina.