I ara què, Enric?
El fill de Lady Di ha triat justament Los Angeles per retirar-se de la vida pública. A la capital de la fama, les seves fotos cotitzen molt molt cares
Resulta curiós que ara -que tots els famosos s’han vist obligats a reinventar-se en els nostres millors amics perquè necessiten imperiosament que no els oblidem- hagi estat quan el príncep Enric s’ha transformat oficialment en celebrity. I és que just en plena pandèmia de covid-19 ell i la seva dona, Meghan Markle, s’han instal·lat a Los Angeles. Sí, sí, a Los Angeles, la meca del cine, de la telerrealitat, de les celebrities en general i la zona zero de la indústria paparazzi. Tot allò que no podien suportar al Regne Unit i que els va fer abandonar la família reial britànica perquè era inaguantable conforma, ara per ara, el 100% del seu veïnat.
Però la pela és la pela i no han volgut arriscar-se a la possibilitat que el Canadà -vivien a Vancouver- tanqués fronteres i se n’han anat volant a Califòrnia, on ella ja podrà fer girar en persona la roda laboral. Resulta evident que com més calenta estigui la seva història amb la família reial anglesa més caixet tindrà ella i, seguint aquesta lògica econòmica, no han volgut perdre més temps. Això sí, veient-los ja ubicats a LA resulta demolidora una mirada a l’argumentari del seu abandó de la família reial.
Primer perquè deien que volien viure de la seva feina i allà on han anat a viure la seva feina està íntimament lligada a la seva fama. És a dir, a la fama que els confereix el llinatge d’ell i la polèmica que hi han generat. Segon, perquè deien que volien fugir de la pressió de la premsa i han anat a la meca de l’assetjament dels paparazzis. En tercer lloc, també donaven a entendre que ella mereixia una llibertat d’expressió que treballant al negoci dels Windsor no podia tenir i que marxant-ne sí que tindria. Veurem si ara, quan comenci a treballar per a marques comercials i empreses d’entreteniment, pot dir tot el que vol o, com sempre passa a la vida, només pot dir el que toca.
Però el gran interrogant en aquesta nova ubicació recau ara mateix sobre ell, que veurem en què es converteix més enllà d’un simple famós. Els precedents d’Enric en la categoria d’ exroyals són poc engrescadors en aquest sentit. L’últim és el duc de Windsor, el seu bestietavi, que va abdicar del tron per casar-se amb Wallis Simpson. Tal com narren diversos documents biogràfics, es va passar la vida lamentant sentir-se tan desubicat. Tot i que li van donar algun càrrec, a un home que s’havia format per ser rei i que havia estat rei, tot el que feia li semblava irrellevant... No es pot descartar que a ell, nascut i ensinistrat per ser príncep, li passi alguna cosa similar.
A més, en aquest nou emplaçament, quan ella pugui actuar professionalment amb tota la força que li ha donat la tempesta mediàtica de la fugida de palau, ell podrà aspirar a poc més que acompanyar-la a les catifes vermelles de totes les produccions en què participi. Enric no ha anat a la universitat i no té cap experiència professional més enllà de l’exèrcit. L’única experiència que se li podria reconèixer és en el terreny humanitari. Tot i això, no passa desapercebut que aquest mèrit s’enfonsa com un castell de cartes quan observes que la funció dels royals humanitaris implica només anar a un lloc i deixar-s’hi fotografiar.
Amb Venice Beach de fons
Amb tot, resulta evident que o bé Enric no va calcular bé les seves possibilitats de desenvolupament personal, es va deixar arrossegar pel seu íntim desig de fugir perquè odia el lloc on va néixer o bé prefereix no fer res i viure de rendes i no s’atreveix a dir-ho. El que està clar, però, és que amb Venice Beach de fons el seu relat de recerca de pau mediàtica i de realització personal resulta molt complicat de creure.
Les últimes informacions publicades sobre ells són que els fotògrafs estan apatrullando la ciudad -com deia el Fary- per trobar-los i que qui els trobi es farà d’or. Diversos experts del sector han xifrat el preu del possible reportatge sobre l’arribada del matrimoni a la ciutat en més de 200.000 dòlars. Tot dependrà de la qualitat de les imatges, de si van amb nen o sense i de si hi ha informació associada derivada de l’espionatge al qual els sotmetran quan els localitzin. Queda clar que, cotitzant a aquest preu, no els espera la calma que buscaven. I dedicant-se ella al que té previst dedicar-se, res fa preveure que la situació millori amb el temps. Tampoc que puguin ser econòmicament independents de la seva història mediàtica, perquè allà els palaus són cars i no els paga el contribuent.
Amb tot, les coses no han canviat gens. Perquè la premsa del cor continua fent negoci amb la vida d’Enric, com li ha passat sempre. La diferència? Que ell ha deixat de ser l’adolescent rebel que s’havia convertit en un príncep responsable per ser en el record col·lectiu un fugitiu que va deixar tirat el seu germà Guillem, i no va esperar ni que morís la seva reverenciada àvia per fer-ho.
Per a la història quedarà que, mentre els seus parents intentaven ser útils contra el coronavirus, ell s’instal·lava a Los Angeles. Una narració que li costarà molt de canviar. Sobretot si a Los Angeles l’única funció que acaba tenint és aguantar el bolso d’ella mentre la fotografien davant d’un photocall que els pagui la seguretat. Però, mira, de més verdes en maduren. Amb temps i bons publicitaris s’ha aconseguit que la malvada Camil·la -que dijous va fer 15 anys de casada amb Carles - sigui mitjanament estimada a les portes de convertir-se en reina. Fa uns anys això no s’ho hauria cregut ningú.