L’entrenador
Periodista i atleta d’alt nivellFa temps que no us parlo dels entrenadors. Diria que m'he de remuntar a la meva primera temporada com a columnista, aquí al diari ARA, fa quatre anys. Per a mi, l'entrenador és la figura bàsica de qualsevol esportista o equip. Hauria de ser l'equilibri dins del caos de les temporades esportives.
La seva responsabilitat és immensa. L'entrenador és un guia tècnic, físic, emocional, psicològic i, en molts casos, gairebé espiritual. Ha de tenir coneixements tècnics, ha de saber comunicar, ha de tenir empatia, ha de ser dòcil i saber-se imposar. És l'amic conciliador, però també la figura paterna maternal que dirigeix. És el conseller, però també qui fa reflexionar. És la mirada externa al melic dels esportistes. Una bafarada de perspectiva i amplitud de radi d'acció i de mires.
La visibilitat i l'exposició pública dels entrenadors és molt diferent quan es tracta d'esports individuals o d'equip i, en aquest sentit, sempre m'ha cridat molt l'atenció que, quan un equip guanya, s'enalteix la feina dels jugadors i se'ls posa en primer pla. En canvi, quan aquest equip perd, totes les mirades es dirigeixen al seu màxim director, l'entrenador, i s'acostumen a posar en dubte les seves formes de manera indiscriminada.
No dic que no hagi de ser així. Al final, qui els condueix, els dirigeix, els motiva, els inspira i els ordena és aquesta figura tan compromesa, però potser valdria la pena equilibrar-ne els elogis i les crítiques. Sovint us he parlat del meu pobre coneixement en futbol, i podria estendre-ho als esports col·lectius en general. Però tots estan molt exposats als mitjans i la informació m'arriba, ho vulgui o no, en forma de bombardeig.
Entenc que aquesta descompensació entre elogis i crítiques forma part del xou. Sense espectacle no hi ha negoci i, a vegades, amb els resultats purament esportius no n'hi ha prou per alimentar-lo. El problema que veig en tot això és no saber diferenciar l'esport amb els seus valors del business. L'esport és persistència, equilibri, constància, treball, fair play... I l'exposició d'aquests esports a l'opinió pública fa que tots aquests valors perdin, massa sovint, el seu significat. Qui n'acostuma a pagar les conseqüències són els entrenadors, que són l'ase dels cops d'un teixit d'interessos, diners i polítiques massa complicats per poder-los associar a l'esport. No passa res sempre que tothom conegui les regles del joc i sapiguem distingir quan criminalitzem dins de la premsa groga o bé parlem d'esport.
