David Gardner: “El truc consisteix en fer que els altres vulguin ser com tu”

David Gardner (Brussel·les, 1952) és irlandès, fill d’un diplomàtic que va ser destinat a Bèlgica, Birmània, Itàlia i a diversos països de l’Orient Mitjà. De més gran el van enviar a estudiar a Anglaterra: Jesuïtes i Saint John’s College d’Oxford. Actualment viu a Beirut. Fa més de quaranta anys que treballa com a corresponsal estranger i redactor d’afers internacionals del Financial Times. Ha enviat cròniques des de més de cinquanta països d’Amèrica, el Sud-est asiàtic, el Pròxim Orient i Europa, incloent-hi l’Espanya de la Transició. Gardner és d’aquells periodistes que té el món al cap i en parla amb familiaritat i coneixement directe. Recentment ha passat pel Palau Macaya de Barcelona, de l’Obra Social “la Caixa”, per respondre a la pregunta: ¿Estats Units - Xina: qui governarà el món després del coronavirus? Ja els avanço que la seva resposta confirma les pitjors hipòtesis: no és que no hi hagi ningú al volant, sinó que hi ha diversos volants i tothom vol tenir el seu.

El ministre xinès d’Afers Exteriors ha dit que els Estats Units estaven posant les seves relacions amb la Xina al límit d’una nova guerra freda. Quin sentit té avui, al 2020, al segle XXI, aquesta expressió?

Primer, crec que el ministre xinès, lamentablement, té raó, però la guerra freda no comença ara. La corba de la tensió ha anat pujant des de fa temps, i el menyspreu de Donald Trump pel multilateralisme l’ha fet evident. En la seva consigna “ Make America great again ” (Fem que Amèrica torni a ser gran), l’enemic natural era la Xina, perquè s’havia convertit en la fàbrica del món. I Trump s’ha dedicat a combatre-la amb la guerra comercial, a base de tarifes. En segon lloc, amb una campanya per la relocalització d’empreses als Estats Units que em sembla que ara s’accelerarà perquè la pandèmia del covid ha descobert la vulnerabilitat de les cadenes de subministrament globals. O sigui que Trump està fent una campanya nacional populista, de xenofòbia, però aquestes vulnerabilitats de què parlo són reals i sentides per molta gent: el 80% dels ingredients actius que hi ha als antibiòtics que fem servir venen de la Xina. Tenir aquest nivell de dependència tan concentrada en la procedència dels subministres bàsics és esgarrifós i seria poc aconsellable, encara que vinguessin, què sé jo, de Finlàndia. I si parlem de genèrics, la potència no és la Xina, és l’Índia.

¿I la Xina està preparada per ser un dels dos pols del món?

Sí, sobretot amb Xi Jinping, el president actual, el més autòcrata des de Mao Zedong, que actua dient: “Nosaltres som una superpotència”. Fixeu-vos en la Belt and Road Initiative, la nova Ruta de la Seda moderna, una massa d’Euroàsia, estesa cap a l’Àfrica com una zona d’influència xinesa a base d’inversions massives, préstecs massius i infraestructura, connectada comercialment. O sigui, un bloc de la Xina que encara no està fet, però que ha avançat molt. Des del 2013 fins ara el sistema bancari estatal de la Xina ha prestat 460 mil milions de dòlars als socis d’aquesta Ruta de la Seda. És una quantitat enorme, que sobrepassa tots els préstecs a mercats emergents del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial junts. ¿Ara en què quedarà, si la globalització es desinfla? Cal recordar que, per primera vegada, el Partit Comunista Xinès no ha anunciat una xifra de creixement econòmic anual. ¿I quins són els principals deutors de la Xina? Doncs els que estan pitjor a la classificació de risc de l’OCDE: Rússia, Indonèsia, l’Iran, el Pakistan, Nigèria, Veneçuela, l’Equador, Egipte, Sud-àfrica i el Kazakhstan. Quants d’aquests països podran tornar els seus préstecs als xinesos? Poden suportar una pèrdua del 20%, però no més que això, o sigui que la Xina rebrà un cop que posarà en pausa aquesta iniciativa i sobretot posarà en risc el seu contracte social, el de l’estat amb els xinesos, el de “Jo et dono a tu prosperitat i tu no em demanes llibertats”. I així ha funcionat quaranta anys. Ara què? No ho sé, de moment està tractant de despistar amb l’abolició de l’autonomia de Hong Kong, però el problema el té a dins. És veritat que el partit té un arsenal de repressió importantíssim, en una paraula, té el control total, però ja veurem què passa amb el temps.

Trump ha dit que la Xina farà tot el que pugui per fer-li perdre les eleccions del mes de novembre.

Miri, primer, que no és tan fàcil. I després, que el que està fent tot el que pot per perdre les eleccions és ell mateix. Trump habita en un món paral·lel i gairebé tot el que toca ho empitjora. La seva gestió de la pandèmia és una vergonya, perquè ho ha subordinat tot a la seva campanya de reelecció. Primer ho va frivolitzar, després va trigar a prendre les mesures que altres països anaven prenent i després ha animat a una reobertura prematura i irresponsable, i tot perquè el novembre s’acosta.

Cal imaginar la seva enrabiada: tenia un 3% d’atur i ara el té a més del 13%, que per als Estats Units és una xifra desorbitant. No és estrany que parli de “virus xinès”.

Tots estem d’acord que el virus es va originar a Wuhan, però això ho ha explicat molt bé l’ex primer ministre d’Austràlia Kevin Rudd: Trump, amb l’ajuda de Rupert Murdoch, ha fabricat una història segons la qual el virus no va sortir d’un mercat d’animals a Wuhan, sinó d’un laboratori de l’estat, l’Institut Virològic de Wuhan, on suposadament va ser inventat. Cap servei d’intel·ligència ho ha confirmat, començant pel dels Estats Units.

Quin efecte tindria a Europa una guerra freda entre americans i xinesos?

Europa ha d’aixecar-se i vetllar pel seu espai, perquè no quedi aixafat per dos elefants, i ha de fer servir el que té a mà per fer sentir la seva influència. Per exemple, en cas que guanyi Joe Biden (no ho dono per fet, però és summament possible segons les enquestes), Biden treballaria amb la Unió Europea enfront de la Xina, per exemple com a regulador mundial de l’economia digital, què té molt a veure amb tot el que és la nova generació 5G. Hem viscut aquesta controvèrsia de Huawei -ja deu saber que Trump amenaça els europeus que si utilitzeu les xarxes 5G, us sancionarem-. És un romanço, perquè el meu diari va desmuntar uns telèfons Huawei fa uns mesos i uns enginyers especialitzats van determinar que el 40% dels components interns eren dels Estats Units. O sigui, que els americans i els europeus poden tornar a col·laborar, sempre que Trump no surti reelegit, esclar.

Si hi hagués una guerra freda amb la Xina, ¿s’imagina l’OTAN apuntat la Xina?

Prou feina tenen ara a l’OTAN. La primera tasca és reconstruir-la, perquè Trump l’ha desestimat com a organització i és un desgavell: un soci veterà com Turquia, estant encara dins l’OTAN, s’ha aliat amb Rússia, Erdogan amb Putin, pel tema de Síria. Això mai s’havia donat. L’OTAN s’ha de repensar i veure per a què serveix. Però el problema continua sent Europa.

¿En quin sentit?

Hi ha un perill de desintegració, i s’ha de mirar primer la nostra pròpia casa abans de ficar-se a la del veí. Per això em sembla tan important la iniciativa de Macron-Merkel del fons de recuperació, que és gairebé un canvi ideològic dels bancs alemanys, que han fet un reconeixement que aquesta crisi asimètrica colpejarà alguns molt més que d’altres, com ja hem vist a Espanya i Itàlia, que no estan en condicions d’assumir deutes i que podria conduir a un nou període d’austeritat inaguantable, sobretot després del període del qual estem sortint. Europa ha de reconstruir la casa des de dins i després sortir al món d’una manera molt més robusta i convincent.

Quin perill corren els drets humans en aquest nou joc d’equilibris?

Dependrà molt del fet que els Estats Units tornin al que van ser i que la guerra freda que hi hagi d’haver amb la Xina és condueixi com als últims anys de la Guerra Freda amb la Unió Soviètica, és a dir, a base del poder tou o de poder intel·ligent. A veure, soc molt conscient que dins d’aquella anomenada Guerra Freda va haver-hi molta guerra calenta. Ho vaig veure personalment: vaig estar durant els anys 80 cobrint les guerres de l’Amèrica Central, les guerres brutes de Ronald Reagan, o sigui que teníem guerra freda entre superpotències i guerres calentes a les perifèries. Però el truc consisteix en fer que els altres vulguin ser com tu. Que els que viuen en una dictadura vulguin les teves llibertats, que vulguin almenys participar de la teva cultura. És el que els passava als russos i als països de l’est d’Europa amb la Unió Europea i els Estats Units. I això la Xina no ho té. Nosaltres no voldríem tenir el seu règim i, de moment, no hi ha una alternativa al Partit Comunista, pel que es veu.

¿El primer que trobi la vacuna adquirirà algun avantatge estratègic?

Aconseguirà un prestigi enorme, però sospito que l’aplaudiment mundial no durarà gaire i al cap de poca estona ja hi incidiran altres coses.

Com definiria l’estat actual del món?

De descoordinació patent i notòria, si ho comparem amb la crisi anterior, en què els G20, G7, G2, la Unió Europea i la mateixa Xina van coordinar una sortida per evitar la caiguda del sistema bancari internacional. D’allò en va sortir molta inversió per reactivar l’economia, la xinesa en primer lloc. Van invertir quantitats enormes, que van anar a parar a la sortida global de la recessió. D’això, ara, res: la Xina creixerà poc i el G20 ha estat totalment absent i, a més, dirigit per Mohammed bin Salman, el jove príncep saudita que no ha brillat, precisament, per les seves habilitats de lideratge. Ho deixo aquí. El G7, molt poc. La Unió Europea, al principi amb alguna batzegada, però ara comença a actuar de manera conseqüent. I el G2, Estats Units - Xina, no existeix. Aquest panorama és un problema, perquè, com diu l’economista indi Arvind Subramanian, cal redescobrir la coordinació necessària per afrontar una pandèmia. No hi ha res més global que això.