Pau Ribas: “Puc aportar coses interessants a una Penya que vol créixer”

BadalonaLa pandèmia ens va obligar a aturar-nos i ens va donar temps per pensar. Pau Ribas (Badalona, 1987) va aprofitar l’oportunitat per repensar la seva carrera com a jugador professional de bàsquet i decidir que volia tornar al club dels seus orígens, un Joventut de Badalona en què sempre s’ha sentit com a casa.

Quan vas decidir que la teva etapa a Can Barça havia finalitzat?

Va ser durant el confinament. Com tothom, vaig tenir més temps per pensar. Durant la temporada no estava tenint ni el rol ni la importància que volia i no em sentia còmode. Sentia que no estava ajudant l’equip, però tenia contracte en vigor i una cosa és el que et passi pel cap i l’altra la realitat. Per sort vam parlar i ens vam entendre.

Quin balanç fas de la teva etapa com a culer?

El resum és que ha sigut una etapa difícil. L’objectiu era jugar per guanyar títols i intentar aconseguir l’Eurolliga... He tingut bons moments i la meva responsabilitat ha anat canviant, però no ha sigut la millor època del Barça. No em queixo. He tingut més sort que desgràcies i el que m’emporto com a record és el camí.

Què busques tornant a Badalona?

Volia tornar a tenir un rol més important. L’equip és molt jove i necessita experiència. La idea de tornar a casa, al meu club de formació, em va agradar. Estic bé i sento que puc aportar coses interessants a una Penya que vol créixer.

Al llarg de la teva etapa com a jugador t’hem vist adaptant-te a diferents rols. A quina versió t’assemblaràs més?

No ho sé. Espero que a la de València, on tenia un paper més important en atac i, al mateix temps, un rol creador que permetia a l’equip jugar amb personalitat. Puc fer coses diferents i sempre he intentat adaptar-me a l’entrenador que he tingut en cada moment. Pel que estic veient, a la Penya tots tindrem un protagonisme important i això m’agrada.

T’has trobat un club molt diferent del que vas deixar?

No, no gaire. És un club semblant amb gent diferent. També hi ha gent amb la qual vaig coincidir quan era jove, però que ha anat evolucionant, aprenent i agafant experiència. Carles Duran, per exemple, ara és l’entrenador del primer equip, i Jordi Martí ha canviat el planter per la direcció esportiva. Conec a tothom i sé què ens podem demanar els uns als altres.

A què ha d’aspirar aquest Joventut de Badalona?

No ens hem de marcar aspiracions concretes. Som un bon equip i hem de veure quin nivell podem aconseguir. Això és el que ens marcarà en quina posició acabem a la classificació, però depèn de molts factors. L’objectiu és competir bé i no tenir por de guanyar a ningú.

El projecte ha despertat molta il·lusió entre l’entorn.

Sí, els aficionats ens ho fan arribar a través de les xarxes socials. La gent té moltes ganes de bàsquet a Badalona. La situació és complicada i incerta pel que fa a l’assistència d’espectadors als pavellons, però l’afició té molta il·lusió i ens fa sentir orgullosos del que estem fent. Nosaltres competim per ells. Són la nostra motivació.

La Lliga Catalana és el primer títol oficial de la temporada.

Normalment els equips li donen importància quan la guanyen i no tanta quan la perden, però és un títol oficial i, a més, et dona l’oportunitat de jugar contra equips de primer nivell.

Quin és el primer record que et ve al cap quan penses en la teva etapa inicial a la Penya?

Em venen al cap moltes imatges, molts moments. La xerrada prèvia abans del primer partit que vaig jugar quan tenia 5 o 6 anys a Tarragona mai l’oblidaré. Va ser un moment molt emocionant. Després em venen imatges soltes, com la de coincidir amb Harold Pressley, que era un jugador que m’impressionava molt.

Quan has jugat a Vitòria, València o Barcelona, has estat pendent del que feia la Penya?

I tant. He seguit l’actualitat de l’equip com qualsevol soci o aficionat. El club ha passat per situacions complicades, però com a aficionat vius les coses de manera diferent, tens una vinculació especial. La Penya va tenir sort que Carles Duran agafés l’equip en una situació límit. Un dels motius pels quals vaig decidir tornar és perquè ell n’era l’entrenador. Ens entenem molt bé. Crec que ens podem ajudar, tot i que algunes vegades és estrany perquè tenim molta confiança i això no és habitual entre un entrenador i un jugador.

Com vas passar el confinament?

Molt atent a les notícies que ens explicaven el que estava passant. Vaig mantenir-me tranquil perquè no vaig tenir cap ensurt a la família. Són moments en què la teva feina passa a un segon pla. La situació de la societat és molt difícil i lògicament pateixes per amics que tenen problemes i preocupacions importants. El moment actual és difícil i vindran situacions crítiques, però la gent ha de començar a treballar. Hi ha decisions contradictòries, així que el més important és el sentit comú de la gent. La societat serà tan forta com vulgui ser, té un paper decisiu.

A tu sempre t’ha agradat dir la teva, però aquí no està tan ben vist com als Estats Units. Tens enveja de com els jugadors de la NBA es posicionen obertament en temes socials?

Una mica. Als Estats Units són capaços de separar i de diferenciar l’esportista de la persona. Com a persona, tots tenim les nostres preocupacions i així hauria de ser en qualsevol situació. Els esportistes tenim tot el dret a fer-ho i ells han sabut utilitzar les seves plataformes per tenir un poder molt gran. Estan aixecant la veu sense pensar en els diners, per convicció i per ser coherents amb la seva filosofia.