Equilibri i força

i Gemma Calvet
06/09/2017
3 min

Vivim dies històrics i un present convuls. Que l’escenari sigui previsible no el fa menys difícil i dramàtic en termes democràtics. Querelles criminals, tensió parlamentària, recargolament del dret per fer possible un camí legal, crispació i paraules dures. Explosió, incertesa, i per als demòcrates tristor. El repte de fer una anàlisi compartida sobre les raons d’uns i altres ha estat superat amb escreix pels esdeveniments. Aquest repte seria potser el que caldria per trobar una espurna d’equilibri institucional i democràtic enmig del que promet ser el preludi de l’episodi més traumàtic per a la democràcia espanyola des de la Constitució del 78.

D’aquí a l’1 d octubre els esdeveniments són previsibles però no per això seran menys tensos. El referèndum és imparable, la repressió no. L’Estat té els mecanismes per anar tan lluny com calgui contra persones i béns, però la força de la gent i la percepció del fracàs democràtic del govern de Madrid és quasi unànime, també en els espais unionistes i en la mirada internacional. La batalla de les raons ja ha estat substituïda per l’acció política i els fets. El referèndum “sí o sí” anunciat pel president va trencar amb el full de ruta unilateral i va obrir una nova etapa en què el govern de l’Estat tenia la possibilitat de plantejar una resposta negociada. Però la paràlisi de qualsevol intent de diàleg ha estat acompanyada de l’escenificació del judici del 9-N, de més repressió judicial i de la negativa permanent a un referèndum.

Segurament la unitat actual de l’independentisme no hauria estat possible sense la confluència de Junts pel Sí i sense el lideratge d’un home que ja ha avisat que no és aquí per salvar una cadira o uns escons. Aquests dos elements excepcionals han permès la unitat d’acció, incloent-hi la CUP. Unitat resultat també d’errors anteriors per part de tothom.

Aquests llargs anys des del 2010 també han fet evident que la unió territorial de l’Estat passa per davant de qualsevol altra consideració democràtica, jurídica o ètica, incloent-hi els tractats internacionals, també els europeus.

Ni el Canadà ni Escòcia han servit per reconduir la raó d’estat espanyola, fins al punt que aquesta, per no voler obrir els ulls a la realitat, està a punt de veure posar en perill la seva garantia territorial. Encara tenen l’oportunitat d’acceptar el referèndum i de donar arguments pel no. De fet, a aquestes altures és l’única possibilitat que els queda. Tota la repressió que es va posar en marxa està donant legitimitat i garanties al referèndum i, de passada, l’independentisme creix. L’Estat està pagant un preu altíssim. I a Madrid veus autoritzades diuen: “Hem fet tard”.

Ara ens trobem amb una presidenta del Parlament i uns membres de la mesa que protegeixen els treballadors públics assumint responsabilitats. S’intenta aguantar al màxim el fil de la legalitat construint un itinerari reglamentari i legal que suporti la interpretació jurídica legítima del dret a l’autodeterminació.

La recusació dels magistrats del TC per part de la defensa de la presidenta és molt més legítima en termes de dret de defensa que el fet que aquest tribunal compti en el seu si amb membres del partit del govern. El que és obscè per a alguns entra en el terreny de la normalitat per als altres. Ara el Parlament i el govern democràtic de Catalunya fan servir les eines que tenen per construir una legalitat indispensable.

Davant d’això, des d’un punt de vista racional l’escenari actual és l’únic que pot fer evident que per la via ordinària mai es podrà consultar la ciutadania de Catalunya sobre la independència.

A Catalunya fa temps que hi ha alguns polítics que han optat per no amagar-se darrere dels esdeveniments, un risc de la política estèril denunciat per l’humanista europeu Stefan Zweig. Ara ens trobem davant d’uns polítics catalans independentistes que estan determinats, juntament amb alguns, pocs, no independentistes, a fer possible el que a Catalunya es promet des de l’any 2006: el dret a decidir. Fermesa, coherència i determinació. Aquestes tres paraules les va triar el president Puigdemont per apel·lar encara a l’esperança. Però ahir al Parlament va sonar de nou, com un mur, “ España no se va a romper ”. De la defensa de la pretesa legalitat constitucional a la defensa de la unitat de l’Estat. Ara sí, ara ens trobem davant de la veritat.

El filòsof francès Alain Badiou va alertar en el seu llibre D’un desastre obscur del risc d’aturar la democràcia quan el pretès estat de dret es converteix en exercici de dogmatisme en mans de qui té el poder. Dit d’una altra manera, quan la política se sotmet a una idea de dret per no actuar. Aquí el poder el té un govern de Madrid que vol aturar la vida parlamentària catalana, però la força la té la gent i la ciutadania que vol votar, sigui sí o no. Una realitat imparable.

stats