Independentisme pota negra

i Ernest Benach
07/09/2016
4 min

El Lluís ha treballat aquest estiu en un casal amb nens discapacitats en un barri d’una ciutat de l’àrea metropolitana. Es va treure el títol de monitor de lleure però li demanen un certificat de penals. Només ha perdut tres dies per fer un tràmit que exactament dura cinc minuts. Depèn del ministeri de Justícia.

La Mariví va agafar el tren per anar de l’Aldea a Barcelona. A l’altura de Vandellòs una avaria a la catenària va provocar que haguessin de ser evacuats pels bombers perquè sortir del lloc no era senzill. Van caminar per la via en plena solana i finalment els van recollir. El trajecte per anar de les Terres de l’Ebre fins a Barcelona és la pitjor línia de Rodalies, conseqüència de la no inversió durant molts anys per part del ministeri de Foment.

El José fa temps que és a l’atur. N’han passat de tots colors a casa. Patiments per poder pagar des de la hipoteca fins al rebut de la llum. El Govern havia fet una llei per combatre precisament la pobresa energètica, i hi havien posat esperances. El Tribunal Constitucional la va tombar. Diuen que l’esperança és la darrera cosa que es perd, però hi ha moments que són massa durs per a moltes famílies d’aquest país.

El Pau és un advocat jove. S’està fent un nom en aquest món complex del dret. Ell és bilingüe i utilitza la llengua que li demana el client normalment. El Pau s’ha trobat que els darrers tres judicis que tenia de clients catalans no s’han pogut fer en aquesta llengua. I no era una qüestió de traducció... Era una qüestió de sensibilitat en relació al català.

El Manuel tota la vida ha votat socialista. Tenia carnet de la UGT i ara ja fa uns anys que s’ha jubilat. Va superar un càncer gràcies al sistema sanitari públic d’aquest país. I li està més que agraït. Pensa en el futur i se li apareixen les dues nétes. I sovint fa l’exercici d’imaginar quin és el país que desitja per a les nétes. Per elles, ara mateix, ho faria tot.

El Pere és autònom. Li costa arribar a final de mes i té la sensació que paga molts impostos, massa pel que li retornen a canvi. No entén per què en aquest país el tractament als autònoms és tan diferent del que tenen en altres països de la Unió Europea. Però d’això el ministeri d’Ocupació i Seguretat Social no en diu res. Això sí, la guardiola de les pensions cada cop està més buida.

I així podríem seguir amb molts i molts exemples de persones, de professionals que ara mateix pel fet de viure a Catalunya se senten discriminats. Cap d’aquestes persones era independentista fa només uns anys. I ara no saben si ho són. Només saben que volen un futur diferent.

A Catalunya hi ha independentistes de fa molts anys. El gran tema és que fa uns anys érem poquets, gairebé testimonials, i ara som majoria. I què ha passat entremig? Doncs senzillament que el país ha evolucionat i els ciutadans han decidit dues coses fonamentals. La primera, que volen ser amos del seu propi futur, que volen decidir per ells mateixos. I la segona, que volen viure millor, perquè saben que poden viure millor. I això ben amanit amb uns governs de l’Estat força destralers (PSOE i PP indistintament), uns menyspreus permanents i l’espoli fiscal, social i cultural, ha provocat que moltes persones que fins ara no es plantejaven Catalunya com un estat ara mateix ho vegin com una oportunitat. Perquè, a més de resoldre problemes, el repte de construir un país nou, una societat diferent, és molt més engrescador que l’escenari que ara mateix ofereix la democràcia espanyola, on una simple reforma de la Constitució, per mínima que sigui, ja s’ha demostrat impossible.

L’independentisme de tota la vida ha de ser molt generós. Segur que al llarg dels anys de resistència, que han sigut molts i durs, ha calgut empassar-se molts gripaus, fer grans sacrificis i potser ara no s’acaba d’entendre ni acceptar que determinades qüestions es plantegin en nom de l’independentisme. Però aquest independentisme més combatiu, que beu de les essències més pures, ha de tenir clar que mai de la vida havíem estat tan a prop de fer realitat la utopia.

El camí que queda per recórrer és tortuós, complex i difícil de seguir. Només des de la generositat i la responsabilitat s’arribarà a bon port. Com a país ens cal molta intel·ligència emocional col·lectiva en aquests moments. Saber gestionar els tempos, fer els debats quan toca, sumar allà on sabem que es pot sumar i, allà on no es pot, no buscar el conflicte, buscar la solució. Prendre les decisions que cal, quan toca, encara que no sigui el que més ens plagui. I no oblidar mai que la independència només s’aconseguirà quan hi hagi una majoria que ho vulgui, amb els independentistes de tota la vida i els que s’hi han incorporat fa exactament 5 minuts. Tots són indispensables.

Avui l’independentisme és la centralitat del país, i això neguiteja molt els adversaris. I tant se val d’on venim. El més important és on anem.

stats