‘Reservado el derecho de admisión’

i Ernest Benach
14/02/2018
4 min

Expresident del Parlament, professor col·laborador de comunicació de la UOCEl Joan Badia és l’alcalde de Callús, al Bages. El dia 1 d’octubre va exercir d’alcalde i va intentar negociar amb la Guàrdia Civil perquè no actuessin amb violència al col·legi electoral del seu poble que acollia el referèndum de l’1 d’octubre. L’agredit en primera instància va ser ell, i després altres persones del seu poble, i ara és citat a declarar per un delicte de desobediència. Podeu recuperar el vídeo que corre per les xarxes, fa feredat.

Jordi Pesarrodona és pallasso de professió i regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada. Va gosar fer-se una foto amb el nas vermell de pallasso posat davant d’un agent de la Guàrdia Civil el 21 de setembre. Posteriorment, l’1 d’octubre va rebre i de valent. També podeu trobar el vídeo a la xarxa, fa mal només de veure’l. Ara, posar-se el nas de pallasso li ha costat ser investigat pel mateix delicte.

Jordi Perelló és un mecànic de Reus que, fent ús d’una cosa tan elemental a la societat que vivim com el lliure mercat, va decidir no admetre un client que és policia nacional. ¿Se’n recorden d’allò de “Reservado el derecho de admisión”? Doncs no, li ha caigut una acusació d’incitació a l’odi. Després de l’1 d’octubre el Jordi va expressar una cosa tan elemental com que no es veia amb cor d’arreglar el cotxe d’una persona que pertany a un cos policial que va castigar amb violència, extrema en molts casos, moltes catalanes i catalans, i que ni tan sols havia demanat perdó pels fets de l’1 d’octubre. Cap penediment, cap gest. La seva consciència li dictava que no volia aquella clienta, i com que a Reus l’oferta de mecànics és àmplia i de qualitat, és indiscutible que la clienta en qüestió no quedava desatesa i podria arreglar el seu cotxe en qualsevol dels altres tallers que la volguessin atendre. Al cap i a la fi és el mecànic qui perd el client... I podríem parlar dels mestres de la Seu, del professor de Tremp, de la directora artística del Canet Rock, interrogada per la Guàrdia Civil com a organitzadora de l’acte de final de campanya del referèndum de l’1 d’octubre, i seguir amb altres alcaldes, alcaldesses, càrrecs municipals diversos... La llista comença a ser tan gran i diversa que fa molta vergonya.

Tots ells tenen una característica comuna. Són gent normal i corrent que té la seva feina i que han patit les conseqüències d’aquesta ofensiva judicial que l’Estat ha iniciat contra Catalunya, perquè ja no és només contra els seus polítics; ara reben mestres, pallassos, actors, mecànics, piuladors, músics... La cosa comença a escampar-se com una taca d’oli.

Però anem al fons de la qüestió: què és la incitació a l’odi? La definició en la jurisdicció espanyola és clara i fa referència a delictes que atempten contra la dignitat de les persones per motius de raça, orientació i identitat sexual, religió, creences o discapacitat, i parla també d’insults racistes o xenòfobs. Per més tombs que hi dono, per més que m’hi esforço, m’és del tot impossible apreciar incitació a l’odi, o desobediència, en tots aquests casos. Certament som en un dels moments més complexos de la història de les relacions entre Catalunya i Espanya. L’Estat es veu amenaçat en el que és més essencial per a ells, i que no és precisament la democràcia, i respon amb totes les armes, o gairebé totes, al seu abast, de manera que la desproporció és del tot injustificada.

L’Oriol Junqueras i el Jordi Cuixart han fet escrits des de la presó parlant d’amor. El Quim Forn i el Jordi Sànchez també s’han expressat en aquesta mateixa línia. Vaig entendre el perquè en llegir un dels pensaments més coneguts de Gandhi, en què l’apòstol de la no-violència deia que l’odi mai és vençut per l’odi, és vençut per l’amor. En aquests moments de la nostra història pensar així significa ser molt valent, i tinc la sensació que els nostres presos polítics són molt valents. Però també és evident que en aquests moments de la història és necessari redefinir estratègies, i l’independentisme, més enllà de l’estratègia, legítima per descomptat, de cada partit, fins i tot més enllà de les tàctiques de cadascú, torna a necessitar una estratègia global: on som, cap on anem, quines forces tenim i quin paper ha de jugar cadascú. I aquesta estratègia global ha de ser única i unitària. Sabem una cosa que potser no havíem sospitat o no ens havíem atrevit a imaginar, i és que l’Estat té molt clara la seva d’estratègia, i no s’aturarà ni li tremolarà el pols a l’hora d’aplicar-la, no tenen manies ni pudor. L’independentisme, i també els que volen decidir el futur col·lectiu votant, té ara mateix un repte dels més durs que mai hauria imaginat: lluitar contra la injustícia, contra la postveritat imposada des de mitjans de comunicació fets i/o pensats des de Madrid, i contra la indefensió de polítics i ciutadans d’aquest país. I fer-ho des de la intel·ligència, des de la millor estratègia i, sobretot, aparcant diferències que segur que algun dia caldrà resoldre. Tothom és necessari en aquesta batalla, absolutament tothom. Els presos polítics i els exiliats són un dels principals problemes que hem de resoldre i no poden formar part de la nostra normalitat; de fet, de cap normalitat. Probablement és l’hora de l’amor per combatre l’odi, però també és l’hora de la intel·ligència, de la unitat i de trobar la millor estratègia per treure els presos de la presó i començar amb la construcció efectiva de la República. El repte és immens, però de més complexos n’hem superat.

stats