Ernesto Ekaizer i la distància crítica
BarcelonaSi Gurb passegés per Barcelona avui ensopegaria, a cada cantonada, amb una presentació d’un llibre sobre el Procés. Se n’han publicat uns 700, però pocs aconsegueixen congregar tres periodistes de referència com la presentadora d’ Els matins, Lídia Heredia; el director i presentador d’ Aquí, amb Josep Cuní, Josep Cuní, i la directora de l’ARA, Esther Vera; un catedràtic de dret penal que fuig de la línia oficial com Nicolás García Rivas, i un públic nombrós on s’hi pot veure des de gent amb un llacet groc fins a Miquel Iceta, líder de PSC.
Qui pot reunir aquest elenc és algú a qui Gurb, acabat d’aterrar, trigaria poc a trobar-se en algun mitjà: Ernesto Ekaizer. El periodista publica Cataluña. Año cero, l’excusa per a un acte organitzat per l’ARA que repassa el Procés des de l’inici fins a la sentència, tot seguit al minut per l’argentí més famós a Catalunya, amb permís de Messi. “És tan prolífic que et presento llibres a un ritme més alt que puc llegir-los”, el renya amistosament Cuní, que acte seguit l’elogia afirmant que el seu llibre “passarà a la història”.
Cuní, Heredia i Vera parlen de la necessitat d’explicar les coses sense sumar-se a la causa. Equidistància, ho defineix Cuní, tot i lamentar com s’ha denostat el concepte. “La distància crítica”, apunta Heredia, i Vera afegeix, en presentar el professor Nicolás García Rivas, “l’honestedat intel·lectual”. Totes aquestes virtuts se li atribueixen a Ekaizer, a qui no se li pot dir, això sí, que sigui breu. L’hi fa notar Cuní: “Em queda poc per dir”, menteix l’analista de l’ARA quan el periodista de la SER acaba la seva intervenció: “Si no tinguessis res a dir, no series Ernesto Ekaizer”, rebla el català. Però sí, hi ha Ekaizer, l’autèntic, el que desentrella noms de jutges, fiscals, alts càrrecs clau i episodis del Procés amb la proximitat de qui coneix tots els detalls i la distància necessària per explicar-los sense prendre’n part.
Cuní i Heredia, amb un peu en un dels altres llibres de la setmana -les memòries de Rajoy-, li pregunten per un dels episodis clau del Procés: el dubte de si, en cas d’haver frenat la DUI a canvi d’eleccions, el govern espanyol hauria aplicat igualment el 155. Rajoy, ara que se n’ha anat, defensa que sí. Ekaizer el rectifica: “Rajoy està fent una reconstrucció de la història”.
Per al periodista, al govern del PP el va “sobrepassar” la via judicial, mentre que el PSOE la celebra perquè la sedició confirma la seva tesi sobre els fets. L’expert en dret de la sala (si és que algú pot presumir d’això davant d’Ekaizer), García Rivas, acompanya l’anàlisi jurídica lamentant l’acusació per rebel·lió: “Quan la maquinària punitiva es posa en marxa, no es podia parar”. Tenint en compte les notícies que rep de Catalunya, algú que s’hi prodiga poc com ell se sorprèn que actes com els d’ahir es puguin celebrar. “Això és normal, aquí. L’assemblea pacífica, tranquil·la i i intel·lectual. Benvingut a Catalunya”, li respon Vera.
Ekaizer acaba repartint a tort i a dret. Defineix la sentència com una “patochada ” i adverteix delviacrucis que li espera a la justícia espanyola a Europa, començant per la vista del TJUE sobre el cas de Junqueras, d’aquí pocs dies. “És molt important seguir els avatars jurídics del país”, demana. Autobombo? No, una advertència: “Espanya no és un estat de dret, és un estat judicial”. Paraula d’Ekaizer, des de la distància crítica.
